The Jayhawks, els artesans

Sense tenir el carisma ni el sentit explorador de Wilco o Calexico, The Jayhawks és una banda proveïdora de fondes emocions per a la clientela del rock americà amb arrels. Concurrència que, dimarts a Apolo, va celebrar el retrobament dels dos homes forts de la banda, Gary Louris i el recuperat Mark Olson, oficialitzat en el seu últim disc, Mockingbird time (2011). Va ser un directe serè, al qual li va costar una mica arrencar, però que va acabar subministrant moments d'exquisidesa i vitalitat a través del productiu, a vegades tens diàleg entre els seus líders.

Aquestes dues veus fonent-se en fines harmonies fan de The Jayhawks un grup estrany tant per la seva bicefàlia, que evita una figura de frontman a la qual ni Olson ni Louris se senten cridats, com per aquest so minuciós però una mica extemporani, que remet a noms venerables com The Band, The Flying Burrito Brothers o Crosby, Stills & Nash. Reunits fa quatre anys, The Jayhawks passegen ara un repertori en què s'equilibren cançons de gairebé tots els períodes i autories, i que integra cinc peces de la seva última obra, la majoria de les quals estan concentrades a la primera part del recital. Un guió gairebé fix, amb poques variacions nit rere nit i que, a Apolo, la banda de Minneapolis va reproduir amb rigor i subtilesa.

Van entrar en matèria amb Wi-

chita i van alternar material fresc (Cinnamon love, Closer to your side, She

Notícies relacionades

Una consagració massiva i un aniversari total

La festa de la Fira, la festa d’‘Abril’

walks in so many ways) amb rescats de Red's song, Two angels, Take me with you (When you go)... La solemnitat novel·lesca de l'Amèrica profunda i un lirisme melòdic depurat. Els acords acústics diàfans d'Olson i els puntejos de Louris amb la guitarra elèctrica. Però la sala es va mantenir més aviat freda fins que va caure Blue, corejada pel públic. Amb l'ambient una mica més caldejat, The Jayhawks van seguir amarrats a l'àlbum Tomorrow the green grass (1995) amb I'd run away, Two hearts i Miss Williams' guitar, i es van permetre un parell d'escapades al repertori dels anys en què Olson va desaparèixer: la feliç Angelyne i un Tampa to Tulsa de delicada intensitat, interpretat per Tim O'Reagan des de la bateria.

MELANCOLIA I JOVIALITAT / The Jayhawks es van reafirmar com fiables artesans decantats per la seducció pausada, sense estridències ni cops d'efecte. Tan sols envoltants cançons de rock amb esclats de folk i country i tendència a la melancolia, com a Settled down the rain. Un temari obert a les partitures alienes: l'accent roots d'Up above my head, de Sister Rosetta Tharpe, i ja en els bisos, després de Waiting for the sun, una injecció de jovialitat amb Bad time, de Grand Funk Railroad. Un final sorprenentment eufòric per a un concert de The Jayhawks.