La Barcelona de Pomés

Abans d'imaginar la rossa de Terry muntant un cavall blanc per la platja i d'inventar la bombolla Freixenet; abans de guanyar un Lleó d'Or a Venècia i d'endur-se un primer premi al festival de Cannes; abans d'arrasar en els prestigiosos premis de fotografia Rizzoli el 1966, 1967, 1968 i 1969; i de descobrir Teresa Gimpera, convertir-se en un dels personatges de la gauche divine, i rodar 3.500 anuncis; abans de tot això, Leopoldo Pomés (Barcelona, 1931) va rebre el que aleshores ell va creure que seria l'encàrrec de la seva vida: fotografiar Barcelona a petició de Carlos Barral per a un llibre els textos del qual escriuria Luis Goytisolo.

I així ho va fer. Durant més d'un any, entre 1957 i 1958, va recórrer la ciutat amb la càmera a la mà i va captar una Barcelona profundament deprimida, la de finals dels anys 50, que no va agradar ni a Víctor Seix (l'altra part de Seix Barral) -va titllar les imatges de poc «nobles»- ni al departament comercial de l'editorial, que va considerar que no funcionarien perquè presentaven una «ciutat lúgubre i grisa», diu Pomés. El treball es va suspendre i la majoria de les fotos es van oblidar en un calaix fins que ara, més de mig segle després, Foto Colectania les ha tret de l'oblit per a Barcelona 1957, l'exposició (fins al 26 de gener) i el llibre que recuperen aquell projecte frustrat.

Un treball que no va veure la llum però que Pepe Font de Mora, el seu actual comissari, situa «entre les quatre grans visions que hi ha de Barcelona, juntament amb les de Català-Roca, Miserachs i Colom». La comparació amb Barcelona en blanco y negro de Miserachs és inevitable: «Comparteixen que totes dues expliquen la ciutat en el seu conjunt, però Miserachs és més descriptiu, i Pomés, més obert i poètic». Com que és inevitable cotejar-les amb les imatges de la Rambla de Colom, «tots dos tenen la força i l'energia dels primers treballs».

En les 80 instantànies de la mostra, n'hi ha moltes del citat passeig barceloní, «llavors un paisatge lúdic i bonic, el més bonic del món», a parer de Pomés que no es mostra gens d'acord amb el seu aspecte actual: «S'han carregat la seva poesia». Però també n'hi ha de la Barceloneta, de l'Eixample, de la zona alta, de Sant Andreu i de Verdum. No en va, «una particularitat d'aquest treball que no es veu en altres llibres és que Pomés sortia de la ciutat, s'acostava a l'extraradi», segons Font de Mora. Així, va dels venedors ambulants, prostitutes i gitanes del Raval a l'Eixample burgès d'etiqueta i categoria, passant pels drapaires, els descampats i les barraques de les barriades.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

DIAMANTS A L'ARXIU / La selecció ha anat a càrrec del comissari i de l'artista, i entre les imatges escollides n'hi ha algunes, unes 15 o 20 conegudes i reconegudes, i una gran majoria d'inèdites. «He fet de miner. He baixat a les profunditats del meu arxiu i hi he trobat més d'un diamant», explica Leopoldo Pomés.

Entre les pedres precioses redescobertes n'hi ha alguna que l'autor ni recordava, com Metro. I altres que sempre l'han acompanyat, com la mirada agressiva del vailet de Nen amb garrafa, que sempre l'havia trastornat. Fins que un dia va rebre una trucada d'algú que coneixia el nen i l'hi volia regalar. Pomés l'hi va portar en persona i el vailet de mirada agressiva va resultar ser un home de gran qualitat humana.