Marçal Sintes: «El CCCB té un públic fidel»

Des del seu nomenament al capdavant del CCCB, Marçal Sintes ha mantingut un perfil discret, però ara, després de la presentació del seu pla estratègic, ha començat a donar indicacions de cap on anirà la seva gestió. El que tindrà fàcil, tenint en compte el que ha ocorregut aquests dies, és explicar que haurà de pilotar el centre amb els cinturons ben cordats, després d'una retallada del seu pressupost del 25% des del 2009.

-En el seu pla director parla d'«exposicions per encàrrec». Això sí que sona a buscar recursos...

-Hi haurà exposicions petites i de qualitat pensades aquí per itinerar per tot Catalunya. Donarem un servei i ens projectarem més enllà de Barcelona. I a més, si la Generalitat, la Diputació o un ajuntament volen organitzar una exposició, ens oferim per produir-les nosaltres, perquè tenim una àrea d'exposicions que s'ha guanyat una fama merescuda.

-I també de coproduir més.

-La nostra ambició és encara més gran just perquè hi ha crisi. La projecció internacional la tenim claríssima: es farà una gran exposició sobre Pasolini el 2013 amb institucions de Roma, Berlín i París i amb ajuda de la UE. Avui no la podríem pagar nosaltres sols. A totes les àrees del centre els demano que segueixin sent ambiciosos i imaginatius. Fa uns dies va venir Hertha Müller. No podem pensar que perquè hi ha crisi ja no podem portar un Nobel, perquè cauríem en la mediocritat. Müller va venir, però amb la col·laboració del Goethe Institut.

-Utilitza bastant el verb continuar.

-Sí, perquè el CCCB és una màquina que està en marxa. Jo sempre he valorat la seva història. Encara que no tinc cap complex a fer canvis.

-Parla bastant més de Catalunya i no tant de Barcelona.

-El CCCB mira al món des de Barcelona i des de Catalunya. Jo crec que no s'entén Barcelona sense Catalunya, i al revés.

-Bé, però ¿què és el CCCB? Què el diferencia d'un museu, o d'un centre d'art contemporani, o...

-El CCCB és un model que ha anat canviant amb el temps, que no s'assembla a cap i s'assembla a tots; programa exposicions però no tenim fons propis, és unthink tank, creem formats diferents, festivals, cicles de debat, exposicions... Podem dialogar amb qualsevol centre relacionat amb la cultura, això ens fa especials. L'àrea de conferències i debats s'ha consolidat com una de les grans potes d'aquesta casa, per exemple. Tenim un públic molt fidel i nombrós, i escriptors que demanen presentar els seus llibres, o cicles molt interessants com el de neurociència.

-¿Amb algun eix de debat, o com una passarel·la de personalitats?

-El CCCB ha de ser un espai de debat obert, de trobada de posicions diferents. I els temes: el món avui, la ciència, la creació contemporània, l'espai públic i l'univers d'internet.

-¿Es plantegen una exposició permanent sobre Barcelona?

-Ens plantegem que tenim poc públic estranger, i que el fet de no tenir una exposició permanent impedeix, per exemple, que sortim en les guies. Però és només un tema de debat intern.

-El festival literari Kosmópolis el mantindran, però «amb noves veus». ¿En què pensen?

-Juan Insúa està sempre innovant. En el que pensem és a no avorrir i no repetir fórmules. El 2013 Kosmópolis serà lluït, segur, perquè a més anirà acompanyat, ja des del març, d'una exposició sobre Roberto Bolaño, comissariada per Juan Insúa i Valerie Miles, que canviarà la interpretació crítica sobre Bolaño i influirà en la investigació acadèmica. Mostrarà els fons de Roberto Bolaño, moltíssimes llibretes i manuscrits, cosa que permetrà establir la cronologia de l'escriptura de les seves obres. Es coneixeran per primera vegada moltes pàgines inèdites, mostrarem el Bolaño familiar, el dels seus cercles d'amistats i els llocs on va viure, el de les seves aficions, com elswar games...

-¿Viatjarà molt? Després del descobriment de Bolaño als EUA...

-Estem parlant perquè vagi a Espanya, Nova York, Amèrica Llatina i algunes ciutats europees.

-Veig que planteja incidir més en la fotografia.

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

-La fotografia i el fotoperiodisme atrauen molts visitants, com es va demostrar amb Brangulí. No sé si cada any podrem tenir el World Press Photo i Visa pour L'image, però una de les dues cites segur. I volem incorporar més un altre llenguatge, el del còmic.