Humor absurd Sácame del paraíso

David Wain

En essència,Sácame del paraísoés una sèrie d'esquetxos sobre estils de vida oposats. Alguns, per descomptat, són més graciosos que altres. De fet, encara que David Wain confiï molt en acudits sobre penis i anar de ventre en públic, aquests estridents elements sovint distreuen d'altres més interessants, escenes de calmat humor absurd o moments de pura observació humana. En ells resideix el sentit d'aquesta pel·lícula: dues persones que miren de trobar el seu lloc al món, i que, quan es prenen cert temps per a la introspecció, s'adonen de quantes queixes i desgràcies s'han estat guardant i ocultant mútuament.

Notícies relacionades

¿S’esgota la música urbana?

Fusió de tendresa i ràbia política

En el procés, Wain explora el que passa quan el model econòmic dominant xoca amb elhippisme.No és una idea original, però segueix tenint possibilitats narratives en part perquè, en el fons, molts de nosaltres encara fantasiegem amb la possibilitat d'enviar-ho tot a fregir espàrrecs i viure tranquils treballant la terra i contemplant noies enjogassades en vestits de gasa mentre afables melenuts ens ofereixen herba.

El problema és que, tot i que aquesta premissa permet meditar sobre dues concepcions antitètiques però igualment fallides del somni americà, qualsevol aspiració de sàtira o comentari social es perd per la decisió de Wain d'anar al més fàcil. En lloc d'admetre que els seus personatges són, com som tots, massa febles per rebel·lar-se contra una vida que els obliga a menjar molta caca, els apanya sense convicció un final feliç que postula un equilibri entre valors que, en realitat, no poden comple­mentar-se entre si. NANDO SALVÀ