«Quan vaig tornar a un estudi la veu em tremolava»

Cristina Lliso, veu d'un dels grups més especials del pop espanyol dels 80 i 90, Esclarecidos, trenca un silenci sepulcral de 14 anys amb un disc de textures acústiques,Si alguna vez, produït per Suso Saiz i que surt avui a la venda. La cantant madrilenya, que conserva la seva veu distingida i subtilment emotiva, espera presentar-lo en directe a la tardor.

-Va desaparèixer totalment: ni col·laboracions, ni duos, ni cameos...

-Vaig entrar en una mena d'esgotament i vaig decidir dedicar-me a altres coses una temporada. No pensava tornar a cantar, però passen coses sorprenents i... ¿per què no?

-¿Què la va esgotar, el show business o la pressió d'haver de crear una cosa nova cada vegada?

-Una barreja de tot. Primer, sentia que el que havia d'explicar ja ho havia explicat, i que estava descuidant altres aspectes de la meva vida: la casa, els fills... I després, el meu últim projecte, el grup Lliso, no va tenir el ressò que ens hauria agradat, i al final no em compensava. També sentia que m'estava repetint.

-Doncs no era així: l'últim disc d'Esclarecidos, La fuerza de los débiles, i el de Lliso van plantejar uns girs experimentals atrevits.

-En l'últim d'Esclarecidos vam notar que estàvem tots cansats. Hi va haver moments que vam pensar que allò ja no era Esclarecidos.

-I no es veia cantant Arponera i La mala rosa la resta dels seus dies...

-No em venia de gust. Aquests anys no he tornat a escoltar res d'Esclarecidos. Ara ho he tornat a fer i em sembla que aquelles cançons segueixen vives, que no són decrèpites...

-¿Quan i com va decidir tornar?

-Parlant amb Suso (Saiz), Nacho (Lliso) i Alfonso (Pérez). Jo mateixa em vaig sorprendre: em van preguntar si volia i em vaig trobar dient que sí. No m'hauria fet res reprendre Esclarecidos, però no era real tal com tenia la vida muntada. Em vaig posar a escriure i vaig veure que tenia coses per dir, i quan vaig tenir vuit cançons vaig anar a casa de Suso amb la meva guitarreta i les hi vaig cantar. Ho vam perdre tot en un accident informàtic. Va ser un cop molt fort; estava a punt. Ho vam reprendre i tot va anar sortint de forma natural.

SEnDSi alguna vez sona senzill i diàfan. ¿Es va cansar d'experimentar?

-La meva idea era no complicar innecessàriament. Ara prefereixo coses més senzilles que als 90, quan escoltava Portishead o Lamb. Ho segueixo fent, però em poses al davant Jamie Cullum o Norah Jones i m'arriba més i m'alegra més la vida.

-Al disc, les paraules reclamen el protagonisme, gairebé com en un disc de cançó d'autor.

-Volia parlar de sentiments i de la vida d'una forma a la vegada personal i impersonal: que qualsevol pogués agafar un trosset d'aquelles cançons i fer-se-les seves.

Notícies relacionades

El Conservatori del Liceu aparta el professor acusat de tocaments a una alumna

El primer Pla compleix 100 anys: «Com a targeta de presentació és excepcional; gairebé tota la seva temàtica ja és aquí»

-¿Sap que la seva veu està intacta?

-¡Gràcies, és el millor piropo! Doncs quan vaig tornar a un estudi, em tremolava la veu davant del micro, no trobava la nota... Em vaig sentir fatal i molt insegura, i vaig dir «ho deixo» diverses vagades. Però quan ho vaig tenir clar, ja vaig anar a totes.