Com la boirina embriaga Los diarios del ron Bruce Robinson

Que Johnny Depp torni a interpretar aquí un àlter ego de Hunter S. Thompson converteix Los diarios del ron en una mena de preqüela d'una pel·lícula de superherois: si aPor i fàstic a Las Vegasvam veure el protagonista amb els seus poders en ple funcionament, ara se'ns explica com els va adquirir. Per desgràcia, i com acostuma a passar, els antecedents de la història, encara que modestament atractius, són menys sucosos que la història mateixa.

Notícies relacionades

Johnny Depp: "Era fàcil guanyar diners, però vaig preferir tenir paciència"

Deu llibres i còmics que són o seran sèries

En el transcurs d'una narrativa que tan aviat tendeix cap a les convencions dramàtiques de Hollywood com se n'allunya, aquest àlter ego localitzarà el seu centre de gravetat ètic i aconseguirà conciliar els seus desitjos amb el sentit de la responsabilitat. El director Bruce Robinson relata aquest procés amb una estructura massa episòdica. Els fils argumentals s'estenen sense arrel ni direcció, les seqüències van i vénen -una persecució, una baralla de galls, un viatge lisèrgic- sense que la pel·lícula sàpiga si vol ser drama o comèdia surrealista,biopic reverent o reinvenció esbojarrada, sàtira política o història d'amor.

Com a resultat,Los diarios del ronsovint vaga d'escena en escena, i en el camí cap a la conclusió sembla que perdi el sentit de l'orientació, com si la seva visió mateixa estigués enterbolida per l'alcohol. És cert que una lleugera confusió etílica sempre és agradable, però en última instància, i encara que inclogui al·lusions als moviments de protesta moderns, la pel·lícula sembla merament interessada a escriure una entranyable carta d'amor, plena de calidesa i afecte etílics, a un autor que no s'hauria sentit gens impressionat per aquest tipus de sentimentalisme.