«El funk segueix sent sinònim de festa»

El 1964, amb 21 anys, es va unir al grup de James Brown i, des d'aleshores, no ha deixat de bufar el saxofon al servei de noms il·lustres del funk i el rock, i a títol personal. Avui actua a La Mirona, de Salt (22.00 hores; obrirà el grup local The Blacktones). Una cita del Black Music Festival.

-La seva fórmula, ¿continua sent un 2% de jazz i un 98% de funk?

-Doncs sí, ¡més o menys continua sent el mateix!

-Però al seu últim disc, Roots and grooves(2007), es va acostar al repertori de Ray Charles, amb poc funk i més rhythm'n'blues.

-Vaig tenir l'oportunitat de treballar amb la WDR Big Band, una banda alemanya boníssima, i com sempre vaig estar impressionat per l'obra de Ray Charles, vaig aprofitar l'ocasió. Però amb la meva banda segueixo tocant aquest 98% de funk, encara que en aquesta gira toquem també una o dues peces de Charles.

-Per a vostè, ¿la música és una feina, un ofici?

-És la meva manera de viure amb la qual mantinc la meva família, per descomptat. Sóc afortunat; per a un instrumentista és un privilegi. Surto de gira any rere any, al lloc on sigui allà és casa meva, i això és el que sempre havia volgut fer. Podria haver sigut un professor de saxofon, però volia actuar.

-En la seva noció del funk, la improvisació és essencial.

-La improvisació és important en qualsevol cosa que facis a la vida. Però el cor del que toquem és funk, i per a mi segueix sent sinònim de festa. Et permet oblidar-te dels teus problemes, de les factures i que has de pagar el lloguer.

-¿Hi ha diferències de caràcter en un funk negre o blanc?

SEnDNo, un detector de metallsfunkydóna el mateix senyal tant si sent música tocada per negres com tocada per blancs. És com la música clàssica: la toca gent de tot el món i ningú es pregunta si el músic és blanc o negre.

-Ha tocat en discos d'Ani DiFranco, Jane's Addiction, Living Colour... ¿Relacions professionals o amb compromís emocional?

-Miri, el meu nom surt a molts discos de James Brown, i molts músics han volgut que aquest ingredient, que relacionen amb ell, formi també part de la seva música.

-També està als seus discos.

-Sí, és clar. Sempre estaré agraït a James Brown per reconèixer alguna cosa en mi i fitxar-me. Era el Michael Jackson de la seva era; el màxim. I el mateix passa amb George Clinton. Amb Brown portàvem uniforme, i Clinton ens deixava vestir com volíem, però el fons funkyera el mateix.

-Ha treballat amb Prince. Hi ha qui diu que es retira. ¿Vostè què creu?

-No ho sé, no puc fer comentaris sobre això. Però diré que és un geni i que pot fer el que desitgi. Vaig estar de gira amb ell a finals del 2011 al Canadà i espero tornar a treballar amb ell en el futur.

-¿Ja prepara un nou disc?

-Ja està gravat, espero que no tardarà a publicar-se. Té cançons d'Aretha Franklin, Larry Graham, Teddy Pendergrass...

Notícies relacionades

Febre per Bad Bunny: 10 concerts a Madrid i 2 a Barcelona

Mor James Foley, el director predilecte de Madonna i responsable de dues pel·lícules de la saga ‘Cincuenta sombras de Grey’

-Moltes gràcies, senyor Parker.

-Deixi'm afegir una última cosa: segueixo en això perquè intento que el món sigui millor. Per això en tots els concerts em sentirà dient: «Recordeu sempre que us estimem».