Sempre amb l'edat

Algun dia, l'edat deixarà de ser la primera cosa que surti a col·lació quan algú parli d'Andrea Motis. «Ho fa molt bé per a la seva edat». I és veritat. Ho fa molt bé. A veure quants músics de 16 anys toquen jazz clàssic amb la trompeta i el saxo, dos instruments molt diferents entre si, amb aquesta solvència. A veure quants escolten amb la seva atenció, quants poden improvisar amb certa desimboltura. Quants, a més, tenen bon gust. A veure qui té prou disciplina per aprendre's un nou paper i en temps rècord desdoblar-se també en cantant, tal com la va animar a fer-ho el seu mentor i director musical, el saxofonistaJoan Chamorro.

Ara canta amb tanta naturalitat com quan toca la trompeta, però comparar-la ambBillie Holiday, tot i que qui ho faci siguiQuincy Jones, és una ocurrència que es pren a broma fins i tot ella.

Notícies relacionades

Andrea Motis, tota una 'jazz woman'

¿S’esgota la música urbana?

Al marge d'hipèrboles promocionals i lectures instrumentalitzades -que si és única, que si és un model per a la joventut-,Andrea Motisfa tot això, i ho fa bé per a la seva edat. És disciplinada, té bona oïda i és una esponja.

Té els seus propis gustos, per ara més aviat clàssics, però està oberta al que vingui: al novembre, al Coliseum, va cantar per encàrrec unHallelujahdeLeonard Cohenque va sonar més sentit que els estàndards que suposadament són el seu plat fort. «A vegades m'agradaria fer-me gran de cop i volta perquè la gent escoltés, res més». Paciència.