Parra, l'antipoeta, conquista el Cervantes

«El que sigui valent que segueixi Parra». Així arengava els joves Roberto Bolaño, un dels màxims admiradors d'aquest poeta xilè i possiblement el responsable de la seva actual projecció. Una projecció que ahir va culminar amb la concessió del premi Cervantes 2011. Una mica tard, si es té en compte que Nicanor Parra té 97 anys i és, juntament amb Pablo Neruda, Vicente Huidobro i Gabriela Mistral, el quart as de les cartes de la poesia xilena. També és, com anunciava Bolaño, un focus d'influència inexcusable per a la nova poesia llatinoamericana, encara que la seva obra -així li agradava dir-ho- no sigui exactament poesia, allò que el 1954 va definir com «el paradís del tonto solemne», sinó l'antipoesia, un invent seu, basat en la utilització del més prosaic llenguatge del poble adobat per la seva irònica amargura -«una muntanya russa»- sembrada de juganers despropòsits.

A un poeta dedicat a fugir de la transcendència, un premi com el Cervantes, el més prestigiós i més ben dotat de l'àrea hispànica, 125.000 euros, l'ha deixat més aviat indiferent. O això es desprèn de les declaracions de la seva secretària personal, Jacqueline Muñoz, que va assegurar en nom d'ell que a aquestes altures «ja no creu en els premis». Encara que la residència habitual de Nicanor Parra, Las Cruces, està situada a 125 quilòmetres de Santiago, problemes de salut l'han obligat a traslladar-se al domicili de la seva filla Colombina, reconeguda arquitecta, que viu molt a prop de la capital.

«ROURE» AMB ALTS I BAIXOS/ L'autor ja va causar baixa el 12 de novembre passat en la presentació a Santiago del segon volum de les sevesObras completas & algo + (Círculo de Lectores / Galaxia Gutenberg), fet que obre l'interrogant de si podrà assistir a recollir personalment el guardó el 23 d'abril. La secretària va assegurar que, malgrat l'edat que té i que passa per alts i baixos, és un «roure».

El cert és que ja fa molts anys que Parra no agafa un avió. És coneguda la seva aguda resposta -Parra és un home d'un gran enginy- a l'oferta de Carmen Balcells perquè vingués a Barcelona. «Sí, ja sé que els avions són el mitjà de transport més segur, però després de la cadira de rodes», li va dir a l'agent, que se sol moure en una d'aquestes cadires.

El poeta és el fill gran d'una família molt humil, enamorada de la música folklòrica. La més popular dels Parra va ser, no obstant, Violeta Parra, la desapareguda compositora delGracias a la vida, que va començar en la música seguint els passos del pare, professor de música. Nicanor va ser l'únic dels 10 germans que va cursar estudis superiors. Als 17 anys va deixar el camp per la capital per estudiar Matemàtiques i Física i més tard enginyeria, estudis que abandonaria.

Els seus inicis van ser intuïtius. El 1937 va publicar un llibre de poemes,Cancionero sin nombre,que, encara que recuperat posteriorment en les seves obres completes, avui no el satisfà. «Eren poemes convencionals molt influïts per García Lorca». Vint anys més tard, mentre estudiava Cosmologia a Londres, va tenir una il·luminació. En elHamletde Shakespeare va llegir: «Mort, no siguis orgullosa». I la cita, de la qual en realitat va fer una traducció equivocada, el va portar a escriurePoemas y antipoemas, el llibre que li ha donat més prestigi.

Notícies relacionades

La gala benèfica People in Red és la Met Gala catalana

Guia per a una bona aplicació del retinol

Des d'aleshores, Parra s'ha dedicat a burlar-se de tothom que li demana una definició de la seva antipoesia. (És llegendària l'aversió que té a les entrevistes, però molts periodistes que s'han acostat a ell certifiquen que quan comença a parlar no hi ha qui el pari.) Ni tan sols va condescendir davant Mario Benedetti, que li va demanar una concreció del seu cèlebre poemaTest, que diu: «¿Qué es la antipoesía? / Un temporal en una taza de te? / Una mancha de nieve en una roca? / Un azafate lleno de excrementos humanos / Como lo cree el padre Salvatierra...» i que després de moltes opcions acaba: «Marque con una cruz / la definición que considere correcta». Li va dir senzillament: «Hi ha tantes creus com versos. I en queden alguns de pendents». Caldria no oblidar tampoc en la producció de Parra els seus irreverentsartefactos, escultures i/o poemes visuals molt pròxims a l'univers de Joan Brossa, amb qui va realitzar una exposició conjunta a València el 1991.

En l'article que Bolaño li va dedicar i que es recull aEntre paréntesis-el llibre que va tornar a posar el poeta en òrbita- va deixar dit que Parra, amb un heterodox pòsit polític, va sobreviure a l'esquerra «neoestalinista» i a la dreta «neonazi i desmemoriada», a base de «fotre-li la paciència al públic». Només falta que «aquest home que escriu com si l'endemà hagués de ser electrocutat» i que no creu en els premis, sobrevisqui al Cervantes.