El Bulli Foundation podia haver anat a Qatar

Fa dos anys, Ferran Adrià va rebre una oferta que no podia rebutjar. Sobre la taula de la capella del segle XVIII del Taller, al carrer de Portaferrissa, a Barcelona, una carpeta confidencial, voluminosa, intimidatòria: Qatar, l'emirat de Qatar, li donava carta blanca, xec, camells, limusines, gratacel o un milió de dunes. ¿Què desitjava per instal·lar-se a l'emirat? ¿Què volia per erigir una universitat, dissenyar un museu firmat per un arquitecte formigonat, obrir una escola des d'on impartir un magisteri solar?

S'ho va pensar, ho va digerir. Qatar, vet aquí una paraula d'actualitat. Hi va intervenir la xeiquessa Mozah, hi va intervenir Qatar Foundation, un viatge, compartir baclaua de pistatxo, conèixer-los. I al cap d'un temps, el cap fred, com de costum, el cap ben clar, va decidir que, si havia d'abanderar un centre d'investigació, el lloc elegit seria Catalunya.

Ah, però no seria immediatament perquè, oblidat Qatar, van arribar els xinesos, que emmagatzemen milers de litres de negre de bordeus com si fossin lingots i pretenien comprar el meteorit radioactiu que Ferran té com a cap. Podria haver existit El Bulli a Doha o El Bulli de Pequín, embalsamat al costat de Mao, però el xef va entendre que l'entorn natural era cala Montjoi.

Mesos després, Qatar Foundation va desplegar l'oferta de la samarreta, 165 milions d'euros que el Bar-ça no va poder rebutjar. Hauria estat una inaudita conjunció qatariana perquè el Ferran és culer, cruyffista, guardiolista -ha cuinat per a tots dos en la intimitat del Taller- i sent que comparteixen espai i temps. El rondo és també la seva escola, i la del seu germà Albert. En cada servei, El Bulli juga -jugava- la final de Wembley. Velocitat, precisió, ulls al clatell, sentiment, fantasia, potència. Sempre guanyen.

Aquesta mitjanit, entre dissabte i diumenge, mentre Ferran i Juli Soler bufen el pastís-manifest de Christian Escribà, El Bulli posarà fi a 50 anys. En les ampolles amb missatge que els convidats podrien esmunyir entre les onades de la cala, algunes veritats. El restaurant més influent de la història. Els reinventors de la cuina. El menjador més desitjat del món. El model que estudien les escoles de negoci. La palanca on l'alta cuina agafa impuls. El Walhalla dels grans cuiners. Al desembre vaig preguntar al Ferran per l'epitafi i la resposta va ser la d'un ressuscitat: «El xou continua».

El xou continua a El Bulli Foundation. El Bulli Refundation.

«El febrer del 2012 començarem. Encara que la seva obertura sigui per al 2014, ja hi haurà gent treballant», explicava dilluns, sis dies abans que totes les emocions se li concentrin a la glotis. Encara que tingui el cap fred, un casquet polar, és possible que aquesta nit es fongui, i es desprenguin llàgrimes sota zero.

Finalitza l'etapa del restaurant, de les reserves, del servei, de la rutina plena de servituds, i comença el període de la creativitat extrema, de l'expansió del coneixement. El saber fluirà gratis.

El Ferran sap, perquè així l'hi ha comunicat Artur Mas en diverses trobades, que la Generalitat posarà el fetge perquè existeixi El Bulli Foundation. Ho hauria de fer. Qatar Foundation, i el rellotge de sorra, estan vigilants. Fins ara l'administració ha ignorat la cuina, més enllà d'alguna anècdota de botifarra amb seques. És hora que entenguin que la gastronomia és una de les xanques sobre les quals enfilar-se per allunyar-se de la crisi.

El Bulli és un assumpte incòmode: molts celebren en secret l'ocàs perquè els trastorna veure una vegada i una altra el mateix tipus de verb sotsobrant en els mitjans de comunicació. Amb una bena de mortadel·la als ulls no encerten a comprendre que escriure sobre aquest o altres menjadors tecnoemocionals és fer-ho sobre cultura, economia, història. Sobre el valor. Sobre l'enginy. Sobre la truita de patates. Encara que sembli que es tracta d'un gènere menor, la regeneració de la truita està en deute amb la jaqueta curta blanca. ¿Per què? Perquè han aconseguit il·lusionar els col·legues, han donat orgull als oficiants, han transmès una idea senzilla i revolucionària: si és possible fer una truita sensacional, ¿per què conformar-se amb la gepa de Quasimodo?

Un altre èxit és purament català: podent haver traslladat El Bulli a Nova York, Londres o Singapur, van decidir mantenir-lo a l'emplaçament original, sense desdoblar-lo en franquícies. El planeta ha viatjat a Roses, en lloc que Roses hagi hagut de sortir al món.

Notícies relacionades

Quevedo, cantant: "Sento que en cap dels meus projectes m’he posat una disfressa"

Barcelona Events Musicals cancel·la la gestió d’El Molino

Els mestres absoluts han après en aquesta platja del nord: René Redzepi, Grant Achatz, Massimo Bottura, José Andrés, Joan Roca o Andoni Luis Aduriz. Ferran ha seguit, sense saber-ho, l'estratègia de la llavor. Despresa de l'arbre, bressolada pel vent, ha arrelat en un nou terri-

tori.