Quevedo, cantant: "Sento que en cap dels meus projectes m’he posat una disfressa"

El disc es diu El baifo. Però també s’autoanomena en alguns dels temes com el caprichoso o el chiquillo. ¿Per què es va quedar amb el nom de baifo?

M’agrada el joc de paraules. A les xarxes s’utilitza per referir-se al millor, a la cabra, al goat. Les sigles de GOAT signifiquen the greatest of all time [el millor de tots els temps]. I el baifo és una cosa tan canària que crec que va molt lligada al disc. Encara no estic en el punt més alt, però sí que em sento com una criatura. Encara estic al principi de la meva carrera, però ja he arribat a un punt interessant.

És com un nom humil, però també guai.

Sí, té les dues connotacions. Hi ha una cançó en què ho dic: "humilde y arrogante». Però tant l’una com l’altra, amb motiu.

Una de les claus del procés creatiu d’aquest disc ha sigut que va tornar a fer música sense gaires expectatives. Tot comença en aquest camp a Eivissa fa un any, on es va reunir amb els seus col·legues com feia al principi.

També va ser el moment en què vaig fer clic i vaig veure que necessitava fer-ho tot sense gaires expectatives, treure’m pes a l’hora de crear. Sobretot, per disfrutar més del camí i disfrutar més del que és fer un projecte. Jo sempre l’he disfrutat i el disfruto molt, però en altres moments m’he imposat pressions afegides que potser no hauria imaginat mai que tindria. Al capdavall a mi això de crear em surt sol. És la meva cosa preferida del món. I crec que si ho faig de la manera més pura i amb menys soroll de fora, millor.

A Eivissa van compondre 21 cançons en cinc dies: ¿esperava que passés això?

Seré sincer: va ser com quan estàs començant un projecte i encara no tens cap línia i simplement es tracta de fluir, de passar-ho bé. A més, hi eren tots; no vaig ser jo sol qui les va compondre. En vaig compondre algunes, i d’altres en van compondre d’altres. Com que no tenia aquesta pressió ni cap límit a l’hora de crear, va ser simplement anar fent i divertir-nos.

En total, han sortit unes 70 cançons en tot el procés de composició, de les quals n’han triat 14. ¿Com sap que una cançó és la cançó? El Jader, del seu equip, diu que és com si una melodia t’escopís a l’orella.

El Jader sempre diu el mateix [rialles], que és com si li fessin pessigolles a l’orella, com si anés una mica més enllà i l’omplís del tot. Però, per a mi, va molt lligat a si l’escolto al cap d’un temps i em fa moure igual que quan la vaig fer. El temps és un bon mesurador. Igualment, hi ha un munt de cançons que es queden fora perquè penso que no és el moment o perquè penso que hi ha una altra cançó que representa el mateix, però d’una millor manera. No totes les cançons que queden fora és perquè s’han descartat; n’hi ha que em fa molta pena deixar-les.

Això que explica li ha passat amb la cançó d’Al golpito, que és la seva preferida de l’àlbum.

És com una primera escolta tota l’estona per a mi. M’impacta molt i m’emociona, t’ho juro. I no és que sigui una cançó supertrista. Em sembla que té una cosa emotiva en el ritme, en la unió de Nueva Línea amb mi. Té un no-sé-què que és molt especial.

L’altre dia comentava això que ja tot està inventat i que al final va començar a fer música perquè escoltava altres artistes que feien música. ¿Recorda quina cançó o en quin moment va escoltar alguna cosa i va dir: "Jo vull fer música, també»?

M’ha passat amb molta gent, en moltes etapes, i amb molts tipus de música diferents. Quan vaig començar a prendre-m’ho mig seriosament, el que més em movia era el rap. El disc de Moonlight, de Cruz Cafuné, en va ser un que em va marcar molt. Tot el que feien els rapers de l’illa em marcava molt. Hi havia un noi que es deia Tenebroso, que era d’aquí i que era molt bo. A més, jo el coneixia i pensava: "Collons, si aquest paio està fent aquesta moguda, jo podria fer una moguda semblant». I després hi ha Los Titanes i la gent de Puerto Rico, que també he crescut escoltant-los. Quan Mike Towers va treure Easy money [baby], va ser un moment de dir: "Jo vull fer això». I quan a la quarantena va sortir Yo hago lo que me da la gana (YHLQMDLG), de Bad Bunny, va ser el moment en què em vaig dir: "No em vull posar límits, vull fer el que em surti: reggaeton, rap. Vull tenir una carrera de moments diversos».

¿Recorda la primera vegada que va pujar a un escenari i es va posar davant d’un micro?

Sí, me’n recordo. Va ser per fer un freestyle. Tenia un amic que havia estudiat amb mi a l’ESO i se’n va anar a un altre institut. Un any més tard parlem i resulta que ell estava fent cançons. Sempre dèiem: "Imagina’t un dia fer alguna cosa plegats». I va ser amb ell que vaig començar. Un dia vaig anar a casa seva, tenia un micro i tenia l’ordinador allà mateix, els altaveus... Improvisàvem molt. I li vaig dir: "Mira, posa’m una base, faig un freestyle, me’l gravo i me’n vaig cap a casa». Va ser amb ell. No hi havia més gent a l’estudi. En aquell moment, de fet, no em va semblar gaire impactant.

No hi va haver nervis.

No. Després sí, però. La primera vegada que vaig anar a gravar amb dos nois que no coneixia gaire, a casa d’un productor que es diu Deiver, com que no havia estat mai en un estudi d’algú que no coneixia, allà sí que em va impactar. Perquè a més tenia una cabina que era més professional. Va estar guai, va ser una bona experiència.

M’imagino que aquests nervis a l’estudi ja s’han quedat fora.

De cap manera: quan m’hi poso començo a cridar. A mi m’encanta el moment de l’estudi. Ho passo molt bé. De nervis sempre n’hi ha, però. A veure, és veritat que si hi ha moltíssima gent al davant, de sobte de vegades em poso una mica més tens.

Sí, però aquí són nervis bons, d’aquells que et fan animar.

Sí, sí, que em ve de gust. Però és veritat que m’agrada estar en confiança, a l’estudi. No m’agrada que hi hagi gent de fora mirant. No em mola. Perquè no arribo a deixar-me anar del tot.

Del disc Buenas noches, va explicar que és un àlbum que representa una part seva més petita, més egòlatra. ¿Per què va ser llavors l’hora de treure Buenas noches i ara ho és de treure El baifo?

Crec que necessitava donar-me un cop al pit i dir: "Collons, mira fins on has arribat». Demostrar-m’ho a mi mateix, també. Em sembla que sempre havia anat amb el cap cot amb tot el que havia fet. En la primera part de la meva carrera, quan va passar tot, crec que prenia decisions des de la por, des del desconeixement. Buenas noches és com si diguessis: "He arribat fins aquí i m’ho agraeixo a mi mateix per tota la feina que he fet». I crec que això treu una mica l’ego trip que té aquest àlbum. Que tampoc em sembla que l’àlbum sencer sigui d’ego, però té cançons molt divertides i molt desinhibides. Que es nota que no són reals, que són jo vacil·lant a l’estudi i passant-m’ho bé sense pensar en el que hagi d’opinar la resta.

Potser projectant un personatge en aquell moment.

No et diria tant un personatge, perquè jo sento que en cap dels meus projectes m’he posat una disfressa. És una part potser que està molt amagada dins meu i que no és la capa més visible. És simplement un trosset petit de la meva personalitat.

De capes en tenim tots.

A mi el que m’agrada és que els projectes siguin meus. Que siguin del Pedro, a part de Quevedo. Alguns van més connectats amb el Pedro al cent per cent i d’altres no tant. Però crec que en aquell moment calia aquella abraçada a la fama i a les expectatives. Que això ho he triat jo, en realitat. Ha passat i ja està. No puc tornar enrere i canviar la història. L’únic que puc fer és abraçar-ho, disfrutar-ho i agrair-me a mi mateix tot el que he arribat a fer.

Parlant d’aquesta dualitat que ha comentat, del Pedro i Quevedo, en la cançó Hijo de volcán, que és la que tanca el disc, apareix el Pedro i s’obre en canal. Escriure aquesta lletra i que aquesta cançó, ¿li ha fet por o ha sigut més una catarsi, un fet alliberador?

En tots els meus àlbums hi he deixat dos o tres temes en què es nota que parlo de la meva vida personal. Parlo de les meves germanes, de la meva família, de la meva gent, dels meus problemes, de les coses bones, de les coses que em fan por. Sento que en cada àlbum sempre hi deixo un espai per fer un update de la meva vida. Tant de les coses bones com de les dolentes. I crec que aquest és molt fort. La cançó Buenas noches és una mica això o el tema Donde quiero estar. Però aquest és molt més ampli i molt sincer. No és que l’altre no hagi sigut sincer, però em fa l’efecte que m’he mostrat vulnerable en molts moments de l’àlbum. Tinc un munt de coses que no m’agraden de mi, d’altres que sí, d’altres que miro de canviar, d’altres que passen i ja està.

Notícies relacionades

Barcelona Events Musicals cancel·la la gestió d’El Molino

"M’agraden molt facetes molt diferents"

Això és una cosa que el públic agraeix un munt, perquè al cap i a la fi es tracta d’una cosa que ens passa a tots. I veure que algú com vostè també sent això, fa veure que tots som iguals.

I tant. Jo sento que el meu públic més fidel sempre connecta amb aquests temes. I és el que dius tu: també agraeix que em deixi conèixer una mica. I a mi m’agrada, també, perquè sento que això és alliberador. Arribes un dia a l’estudi i de cop i volta et surt. És així i ja està. Aquests temes tampoc els pots buscar.