Barcelona descobreix el fotògraf dels gitanos

El 1952 va conèixer Rosario Amaya, una gitana que semblava «treta d'una tela de Nonell» i que exercia de musa i model dels principals pintors de l'època, i la seva vida va canviar: es va instal·lar a Barcelona i va abraçar la fotografia com a professió. Abans havia estat cuidador de cavalls, cineasta, escenògraf, restaurador de mobles i, sobretot, aventurer i nòmada. Algèria, Líbia, el Marroc i Austràlia són només alguns dels països que va visitar abans de conèixer la guapa i temperamental cosina de Carmen Amaya. I, encara que va néixer com a Jacques Léonard en el si d'una família acomodada de París, va passar els seus dies més feliços com el paio Chac entre els gitanos de les barraques de Montjuïc.

Fins no fa gaire era un desconegut, però ara no només se'l considera el gran fotògraf dels gitanos de Barcelona, sinó que avui s'estrena un documental sobre la seva vida (cine Alexandra) i hi ha dues exposicions amb la seva obra en marxa:Barcelona gitana (del 2 de juny al 14 de gener, a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona) iPelèrinage gitan (del 5 d'octubre al 14 de gener, a l'Institut Français).

¿Què ha passat perquè Jacques Léonard (París, 1909 - l'Escala, 1995) passi de l'oblit absolut a formar part del panteó dels fotògrafs barcelonins dels 50 i 60? S'ha descobert la seva obra, 20.000 negatius que en vida de l'autor van estar condemnats a l'ostracisme i que una vegada mort es van quedar arraconats en un traster. ¿I per què tanta indiferència? Hi ha diverses raons, que es mouen entre el poc interès que ell va posar a promocionar-se, el fet que fos estranger i la factura de les seves fotos, molt allunyada de les retòriques de l'època.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

RETRATS FAMILIARS / I és que les fotografies de barraques de Léonard, a diferència de les dels seus companys, «estan fetes sense paternalisme i allunyades dels tòpics. Són una mirada del món gitano des de dins», apunta Jordi Serchs, director de l'Arxiu. No en va, aquestes fotos, unes 3.000 del total, «no són les imatges professionals que Léonard feia per encàrrec, sinó els retrats familiars fets de forma privada i amateur. Aquesta és la gràcia. És una fotografia familiar del singular món gitano que a l'estar feta per un professional adquireix una gran qualitat», explica.

La troballa -«un tresor», segons Serchs-, va ser fruit de la casualitat. L'atzar va enviar el nét de Léonard, Yago, a treballar a la productora Curt Ficcions, i la curiositat dels seus responsables, Carmen Isasa i Sara de Lecea, al demanar-li que els ensenyés el material del seu avi va fer la resta, que gairebé va arribar sola. Isasa i De Lecea, impressionades amb les fotos, van ensenyar els retrats a altres professionals fins a arribar a l'Arxiu, on les imatges van ser acollides amb entusiasme. Després va venir el documental, firmat pel seu nét, la recuperació del material i la seva cessió per comodat a l'arxiu. «Ningú el coneixia, però hem fet un gran treball de recuperació», explica Serchs.