Talent a base de vi

No val la pena preguntar com va arribar fins a Pete Doherty la tovallola amb què dilluns a la nit a la sala Apolo, s'eixugava la suor i els mocs. Una tovallola gran, com de bany, de l'Hospital General Universitari Gregorio Marañón de Madrid. No hi ha notícies que l'insensat Doherty hagués de ser atès després de la seva actuació de diumenge a Madrid, però el detall va servir per donar corda a la llegenda de Pete: l'últim punk romàntic, l'esbojarrat calavera del rock anglès, el jonqui que va sortir amb Kate Moss.

Les coses, en qualsevol cas, ja no són com fa un lustre: queda lluny la glòria, efímera i intensa, en tabloides, tribunals i clíniques de desintoxicació. El seu pas per Barcelona va deixar un rastre etílic en què Doherty semblava una caricatura conscient de la seva vella condició d'enfant terribledel rock anglès. De l'artista genial i apassionat, autor d'un cançoner ple d'himnes tòxics i irresistibles, amb prou feines en van quedar uns vestigis sepultats pel caos, el vi i la despreocupació. Tot i que no és fàcil saber si l'actitud desmanegada de Doherty era impostada o si realment el paio viu sempre al límit de l'abisme: a estones va semblar que l'exlíder de The Libertines i Babyshambles disfrutava veient que bona part del públic, una audiència majoritàriament de vint anys i cridanera, havia vingut més a veure com feia el ximple que a escoltar les seves cançons.

Xou tavernari

Vestit de negre i armat només amb una guitarra acústica, Doherty va repassar els seus vells èxits i va passar gairebé de puntetes per les elegants cançons del seu disc en solitari,Grace/Wastelands,aquell en què semblava, vana impressió, que el nostre heroi i antiheroi entrava a l'edat adulta amb ànim regenerador. Musicalment, el concert va tenir escàs interès, ja que temes com araTime for heroes, Last of english roses, Delivery o Albion van perdre molt nervi interpretades a pèl, com tristos esquelets de velles eufòries llibertàries.

Notícies relacionades

Mango entra al mercat de les fibres reciclades

Kosmopolis escalfa motors amb Art Spiegelman i Chris Ware

Una altra cosa va ser observar el fumejant i tavernari xou de Doherty. El paio va fumar cigarrets que el públic li havia llançat i va beure generosament de diverses ampolles de vi negre de la Rioja. Dues ballarines de ballet amb tutú van sortir a acompanyar-lo aFor lovers. Algú li va llançar un sostenidor de mides intimidants, que va quedar penjat del pal del micròfon, així com un llibre de butxaca d'Alfaguara que Doherty es va posar a llegir en un castellà divertidíssim. També van arribar a l'escenari, no se sap ben bé com, uns apunts escolars, la caràtula d'un disc i unes maraques de plàstic de tot a cent. El cantant va estar a punt de partir-se de riure més d'una vegada, cosa que feia pensar que se sentia molt a gust entre tants despropòsits.

Doherty va agrair els obsequis llançant al públic llaunes de cervesa negra. No només això, ja que després de tancar el bolo amb el monumental himneFuck forever,va llançar a l'audiència la seva guitarra acústica com qui dispara un bumerang. Els seus dos assistents van tenir feina per recuperar la guitarra, mentre tornava a l'escenari menjant-se un entrepà com si res i el públic no sabia si xiular o aplaudir. Tot molt estrany. Doherty va regalar un parell de bisos, inclosa una versió dePsycokiller de Talking Heads, i se'n va anar per on havia vingut, a empentes i rodolons i contentet. Pur romanticisme decadent, entre la porqueria i el talent.