L'Alfredo, un dels nostres

Va néixer al republicà 34 i ha marxat als 77 anys. Amb el seu pare i els seus fills, l'Alfredo-nom italià, no espanyol- sempre va alternar la llengua deGramsciamb la de MossènCinto.Ser comunista no li va impedir exercir de dandi i pentinar-se els bigotis a l'estilDalí,com de daguerreotip.

DonLucchettiva serpare padrone d'una extensa saga (Francesc, Lurdes, Pepe, Tito, Maria, Mònica, Quique...) que va fer del teatre la seva forma de ser.

Va passar de químic a còmic. Quan l'empresa americana en què treballava li va proposar quina llengua volia aprendre ell no ho va dubtar ni un sol instant: rus. Sembla que, càrrec destacat d'Aiscondel, va practicar en més d'una ocasió la xivatada amb els sindicats. El van fer fora definitivament quan un vídeo casolà va evidenciar que un paio que s'assemblava prodigiosament a ell regentava a la Festa de l'Unità del PCI un xiringuito en què se servien «truites espanyoles fetes amb els ous deFranco».

Notícies relacionades

Mor Alfred Lucchetti, el gran patriarca d'una saga d'actors

Tres locals amb solera resisteixen a la façana de la Barceloneta

A Sant Pere de Vilamajor hi tenia, amb laFrancina,casa seva i la dels seus, amb els quals compartia, en paraules deLéo Ferré,«le pain de l'amitié». I el vi.Ovidi Montllor, amb qui va representarFleca Rigol, digueu?, va ser gairebé tan germà seu com elTono, el polític.

¿L'Alfredva ser un gran actor? Imprescindible, com el contrabaix a l'orquestra. Un dels seus últims grans papers va serEl verdugo,adaptació teatral de la grandíssima pel·lícula deBerlanga.¿Un bolxevic interpretant un matador franquista? Heus aquí, senyores i senyors, la grandesa del teatre.