'Marines' contra àliens a 'Invasión a la Tierra'

Tenint en compte les males sensacions que ens deixen últimament els noticiaris i les pàgines dels diaris, resulta temptador donar per fet que el món se'n va en orris. No és estrany, doncs, que també sigui aquesta la teoria que defensen les novetats que avui s'incorporen a la cartellera, cadascuna situada en un àmbit -geopolític, moral, mediambiental- i un grau de literalitat ben diferenciats.

És curiosa la quantitat de vegades que la ciutat de Los Angeles ha estat arrasada a la gran pantalla des que es va estrenarTerratrèmol el 1974. Potser es tracta d'un desig subconscient per part de la cínica gent de la indústria del cine, potser és un supersticiós intent d'inoculació contra el perill imminent. El cas és que, després de recents simulacres de destrucció massiva comTransformers, 2012iSkyline, ara li toca a Invasión a la Tierra deixar aquell traçat urbà com el teló de fons d'una versió postapocalíptica delCall of duty. Tot i que, posats a buscar-li referents, podríem dir que és un híbrid entreBlack Hawk abatutiIndependence day: un grup de soldats d'elit ha de combatre guerrers insurgents, però aquesta vegada no són senyors de la guerra somalis sinó extraterrestres de cap amb forma de xampinyó.

CALOR DEL COMBAT/ El seu director, Jonathan Liebesman, fa tremolar la càmera tant com pot perquè ens sentim al centre mateix de l'acció, que notem el foc del combat a les galtes, que se'ns ennueguin les crispetes. I no ens diu res sobre els extraterrestres, ni d'on vénen, ni com es pot acabar amb ells. És, com diem, un grup demarines, liderats pel tipus de sergent que fa 50 anys hauria protagonitzat John Wayne però a qui en aquest cas dóna vida Aaron Eckhart, els que hauran de respondre a aquestes preguntes mentre emprenen una missió que suggereix, o com a mínim ho intenta, metàfores sobre les guerres de l'Iraq i l'Afganistan.

Algú que té molta habilitat en això dels paral·lelismes és Susanne Bier. Com ja va fer en pel·lícules prèvies comHermanos(2004) iDespués de la boda (2006), la directora danesa estableix aEn un mundo mejor un vincle entre la classe acabalada del seu país i els més pobres del tercer món, aquesta vegada per suggerir que les dues societats estan intoxicades de brutalitat. Bier retrata un paisatge castigat per guerres tribals, assetjament escolar, salvatges assassinats, terrorisme infantil i abandonament patern, exposa conflictes culturals, generacionals i de classe amb la dosi de realisme melodramàtic i culpa liberal que tant agrada als acadèmics de Hollywood. És normal queEn un mundo mejor obtingués l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa fa poc més d'un mes.

L'ALTRA GALTA/ En tot cas, no trobarà a la cartellera moltes pel·lícules tan interessades com aquesta a explorar intrigants zones grises. ¿La violència serveix per prevenir més violència, o per perpetuar-la? ¿Realment és parar l'altra galta el mètode més productiu per combatre les agressions? Poden semblar preguntes tòpiques, però tal com les planteja Bier ens obliga a pensar-nos-ho dues vegades abans de decidir què faríem nosaltres en la pell dels seus personatges, dividits entre la passivitat i l'activisme, la venjança i la redempció. I, de passada, posa en qüestió la definició que atorguem al concepte de masculinitat mostrant-nos les expectatives que continuen posades en els homes de la nostra societat i les perjudicials conseqüències que se'n deriven. Llàstima que al final doni solucions fàcils a problemes difícils. Però així és com es guanyen els Oscars.

Notícies relacionades

Viatge de malson a l’inframon

Homenatges de la música i el teatre

MEDI AMBIENT/ Molt més amable, encara que igual de poc favorable, és l'últim dels retrats sobre el nostre món que arriben avui a les pantalles. «La guerra s'ha acabat, i hem perdut», diu algú a la segona pel·lícula de Tom Fernández,¿Para qué sirve un oso?,en referència a la lluita per la defensa del medi ambient. En altres paraules, el director mira de cridar l'atenció sobre «el moment complicat que viu el planeta», va assegurar fa uns quants dies durant el Festival de Màlaga, que la pel·lícula es va encarregar d'inaugurar. Per aquest motiu, i com ja va fer en la seva primera pel·lícula, La torre de Suso,recorre als impressionants paisatges de la seva Astúries natal i a dos actors que coneix molt bé dels seus anys com a guionista de la telesèrie7 vidas,Gonzalo de Castro i Javier Cámara -que donen vida a dos germans enamorats de la naturalesa: un zoòleg que viu en un arbre i un biòleg decebut amb el desglaç dels pols-.

I, també com llavors, recorre a la comèdia. «Vaig voler que fos una pel·lícula divertida i sorneguera, i no un pamflet sobre el canvi climàtic», assegura Fernández. És a dir, que al mal temps…