Oscars sense risc

La democràcia, com recordava recentment el president nord-americà Barack Obama, té part de caos i desordre i encara que pugui intentar fer passos per perfeccionar-se segueix regida per la llei de l'imperi de la majoria, que silencia les minories i imposa els seus designis. En el microcosmos de l'experiment democràtic de l'Acadèmia de Hollywood, també impera aquesta llei.

Hi ha prop de 6.000 membres amb dret a vot, una massa heterogènia de la qual és impossible esperar un sol missatge. Però el que compta en els Oscars, que diumenge es van entregar per 83a vegada en la història en una de les gales menys entretingudes i sorprenents, és només el que dicta la majoria. I aquest any s'ha sentit alt i clar: facin cine correcte, irreprotxable i clàssic -si pot ser ben rebut per la crítica i el públic- i seran recompensats.

No és que hi hagi res a objectar a la coronació d'El discurs del rei, que després d'haver recaptat gairebé 180 milions d'euros a tot el món es va emportar quatre dels 12 Oscars als quals aspirava: pel·lícula, direcció (Tom Hooper), guió original (David Seidler) i actor protagonista (Colin Firth, que va deixar sense la segona estatueta Javier Bardem).

També és irreprotxable el reconeixement a treballs d'actuació com el de Natalie Portman aCisne negroi els de Christian Bale i Melissa Leo aThe fighter. Però els seus triomfs, sobretot el de la millor pel·lícula, han deixat un regust de retrocés a l'Acadèmia, on molts dels membres més conservadors havien expressatsotto voceo fins i tot absentant-se de cerimònies el seu descontentament amb l'aperturisme dels últims anys, quan títols anòmals comNo es país para viejos iEn terra hostils'imposaven a produccions industrials.

Aquesta Acadèmia no vol fer gaires innovacions aquest any, encara que hagi intentat revestir-se de contacte amb la realitat de món hiperconnectat ampliant la seva dimensió multimèdia i la seva presència a internet l'any en què una de les candidates era, precisament,La red social, el retrat del naixement de Facebook i de tota una generació.

I encara que per segon any consecutiu recuperava la fórmula d'ampliar a deu els títols nominats a millor pel·lícula -amb objectiu comercial no dissimulat- quedava clar que no tenien possibilitats d'arribar al cim en la principal categoria creacions independents comWinter's bone oLos chicos están bien, superproduccions inusuals comOrigen oToy story 3 i personals com la de Darren Aronofsky.

Diumenge no hi va haver res que mirés al futur. Els joves presentadors escollits per dirigir la cerimònia, Anne Hathaway i James Franco, van ser, sent generosos, caducs, sobretot ell (que ni tan sols va assistir després de la gala a la festa que ell mateix havia organitzat i va fugir de les crítiques ferotges agafant un avió a Nova York). Armats amb un pèssim i també conservador guió, fins i tot van trencar la tendència de la gala dels últims anys i segons les primeres dades de Nielsen aquests Oscars han perdut audiència a la televisió.

Les projeccions promeses que havien de convertir el Kodak en escenari d'innovació només van deixar un tuf a cosa ja vista. I poques coses van animar la festa, tret de les aparicions de Kirk Douglas i Billy Crystal, la química entre Jude Law i Robert Downey Jr. i Russell Brand i Helen Mirren o la relliscada nerviosa de Melissa Leo que va fer que es pronunciés per primer cop la paraula «fotre» en un discurs dels Oscars, cosa que donava peu a l'única broma recurrent de la nit.

Fins i tot amb el repartiment els acadèmics van intentar evitar excessos que donessin peu a triomfalismes. Com Salomó, van donar almenys una estatueta a vuit de les 13 pel·lícules que sumaven dos o més nominacions.

EL DEBAT / Los Angeles se submergia ahir en el debat sobre el retorn del conservadorisme, que possiblement s'esvairà avui mateix i ressorgirà l'any que ve, quan torni a començar la carrera.

Notícies relacionades

Les sòlides 'Valor de ley' i 'La xarxa social' surten derrotades

Molt poca originalitat

Pocs van guanyar més cors en la gala que Seidler, el veterà escriptor de 73 anys a qui la seva tartamudesa va acostar a la història de Jordi VI i que va haver d'esperar dècades, fins que va morir la reina mare, per explicar-la. «Tenim veu, hem sigut escoltats», deia sobre l'escenari, per després recordar a la premsa: «No ho sentiu, em sé tots els trucs, però jo segueixo sent tartamut».

També va captivar la gent Randy Newman, que aconseguia el seu segon Oscar recordant amb gràcia que li havien fet falta 20 nominacions per arribar fins a aquest punt. I es guanyava aplaudiments Charles Ferguson, el director del documentalInside job que feia l'única referència política de la nit (no compta com a tal l'aparició d'Obama en un vídeo per assenyalarAs time goes by com la seva cançó predilecta del cine). «Tres anys després d'una horrible crisi financera provocada per un frau massiu, ni un sol executiu financer ha anat a la presó, i això està malament», deia.