Carlos Areces: «De la Iglesia és un director sàdic»

-El guió de Balada triste de trompeta es va gestar en un bar entre vostè, Carolina Bang i Álex de la Iglesia.

-La primera vegada que Álex em va parlar d'un pallasso assassí va ser quan em va veure vestit de mim en un capítol de Plutón BRB Nero. Mesos més tard, estàvem al Boadas de Barcelona i Carolina i jo, atònits, ens vam limitar a escoltar com Álex desenvolupava la trama. Ho va fer en 15 minuts: dos pallassos, venjança, la guerra civil, Carrero Blanco...

-¿Què hi va aportar vostè a aquesta tempesta d'idees?

-La cançó de Raphael, que dóna títol a la pel·lícula.

-Raphael no hi apareix. I això que el director hi estava entestat.

-Li va proposar fer el que volgués, qualsevol paper, però Raphael no es va veure capaç. Quan va veure la pel·lícula va posar una pega: no li agradava la veu de l'actor que l'interpreta. Álex li va dir que el doblés ell mateix. Així que Raphael no surt, però la seva veu sí.

-El resultat és la pel·lícula més bèstia i radical d'Álex de la Iglesia. ¿Bo o dolent?

-Bo. Jo sóc una persona d'extrems. Extrems cinematogràfics, vull dir. Totes les pel·lícules d'Álex tenen un punt violent. Aquesta és la que destil·la menys humor i per això és més crua. Però la violència de Balada triste de trompeta està molt ben utilitzada.

-¿Es va espantar de fins on arriba el seu personatge?

-En un terreny moral no. Més aviat físic. Quan vaig llegir el guió vaig pensar: «Bé, el riu on em tiraré tindrà aigua tèbia i el que corre nu per la muntanya no seré jo, sinó un doble». Que quedi clar, quan estic corrent en pilotes pel bosc estic corrent en pilotes pel bosc, però no un minut com en la pel·lícula sinó quatre dies sencers. Vam rodar a Alacant, on no neva mai. Només ho va fer quan vam estar allà, semblava l'estepa siberiana. Álex és un director sàdic. Va disfrutar amb la meva angoixa.

-Van arrasar a Venècia.

-He paït fatal l'èxit. M'he convertit en una diva. De veritat, afecta. El que passa és que tornes a Madrid i t'adones que la teva vida és igual. Segueixes comprant el pa i se't segueix colant la velleta. La meva vida torna a ser grisa. I això malgrat que Tarantino m'inundés a petons.

SEnDBalada triste... té la missió de recuperar la taquilla per al cine espanyol d'autor després de les punxades d'Amador i Di Di Hollywood.

-Sembla que les úniques pel·lícules espanyoles que arrasen ara són les que fan nens guapos de la tele. A Balada triste..., l'únic guapo sóc jo (rialles).

Notícies relacionades

'Balada triste de trompeta': el circ de les dues Espanyes

'Balada triste de trompeta', pallassades crues i salvatges

-¿Ja es considera un actor de cine?

-Em fa cosa dir-ho en veu alta.