'Balada triste de trompeta', pallassades crues i salvatges

Álex de la Iglesia proposa en la seva última pel·lícula una relectura bàrbara d'alguns dels temes i de les situacions desenvolupats anteriorment en el seu cine. Hi ha l'antagonisme entre comediants, en aquest cas dos pallassos, el clown i l'august, que era la base de Muertos de risa, i una sèrie de persecucions i enfrontaments a les altures que remeten a El día de la bestia i La comunidad. Però Balada triste de trompeta no és solament un compendi de fets i motius reconeixibles en l'obra d'un autor que, els últims anys, havia perdut part de la seva credibilitat artística. Balada triste de trompeta sembla, finalment, la pel·lícula que De la Iglesia sempre havia volgut fer i que, per raons diverses, no havia aconseguit culminar.

És una comèdia negra sobre pallassos embogits i herències de la postguerra, un film descarnat i cru, bàrbar, que fa de la desmesura la seva raó de ser. Muntat en brut, amb salts de raccord narratiu deliberats, histriònic i inquietant a parts iguals, fon a més amb excel·lent criteri els elements de la ficció amb aspectes tan reconeixibles de la recent història espanyola com per exemple les caceres de Franco, la construcció del Valle de los Caídos, l'atemptat a Carrero Blanco i l'èxit de Raphael. Els actors Alberto de la Torre i Carlos Areces han entès la jugada; la seva complicitat és essencial per a la visceralitat de la pel·lícula.