'Balada triste de trompeta': el circ de les dues Espanyes

Cap de les estrenes destacades d'a-questa setmana transcorre en el món actual. Tampoc succeeixen, en alguns casos malgrat les aparences, en el món real. El seu camp d'acció, fins i tot la seva raó de ser, són universos

mitificats i/o hiperbolitzats a causa de la grotesca nostàlgia, la fantasia o el reciclatge pop. Serveixi com a exemple número u la novena pel·lícula d'Álex de la Iglesia, Balada triste de trompeta, que avui arriba a la cartellera després d'haver triomfat a la Mostra de Venècia -dos premis: millor direcció i millor guió-. El seu territori és el mateix al que al·ludia la cançó homònima de Raphael: «Un pasado que murió y que llora, y que gime como yo». El basc mira aquest passat i hi veu el milicià de Robert Capa i Fraga banyant-se a Palomares, el Lute, Giménez del Oso, Paul Naschy, la gallina Turuleta i, és clar, Francisco Franco.

Compilades al llarg d'uns magistrals títols de crèdit, aquestes icones configuren un univers llegendari en què transcorre l'atroç guerra entre un pallasso trist gras i ingenu (Carlos Areces) i un pallasso alegre sàdic i borratxo (Antonio de la Torre), monstruosos yin i yang amb unes deformades psiques que finalment no poden camuflar-se amb maquillatge. La seva gelosia, el seu ego i el seu sagnant desig de venjança són els mateixos que van convertir les dues Espanyes en dues bèsties de ferocitat similar que van deixar profundes cicatrius en un país al qual tots dos bàndols asseguraven estimar.

'TRON LEGACY' / Igualment despietat però molt més cool és el territori que trepitja Tron Legacy. ¿Us recordeu de Tron (1982), que va marcar l'inici del cine generat per ordinador i que narrava les peripècies del programador informàtic Kevin Flynn (Jeff Bridges) després de quedar-se atrapat en el món virtual? Tres dècades després, la continuació d'aquella pel·lícula de culte és un blockbuster en tota regla. Flynn es va obsessionar tant amb aquest univers digital que va decidir visitar-lo cada nit, fins que el seu programa més perfecte, Clu -una pionera versió de Second Life creada per ell mateix-, va agafar el timó i va decidir mantenir-lo tancat allà per sempre. En conseqüència, Tron Legacy habita un paisatge ultrafuturista, dibuixat amb llums de neó blaus i taronges i poblat per gratacels, emmascarats soldats d'assalt i coliseus translúcids plens de gladiadors que es juguen la vida en carreres de motos voladores o llançant-se frisbees letals.

'BURLESQUE' / Sortim del món dels videojocs per penetrar en el del burlesque o, més ben dit, en el de Burlesque

-que no és el mateix--. Aquí l'atmosfera és plena de fum, les ballarines són rutilants i els cambrers porten barret i llapis d'ulls. Encara que situat a Sunset Strip, el night club on transcorre aquesta pel·lícula podria pertànyer perfectament a l'Alemanya de Weimar perquè, sens dubte, el mirall en què es mira és Cabaret, encara que no tingui connotacions polítiques. Burlesque és pura fantasia, una carta d'amor escrita amb lluentons al regne de les dives i, en concret, a les seves protagonistes Christina Aguilera i Cher, que de manera sorprenent no interpreten durant la pel·lícula ni un sol número a duo. ¿Deu ser una qüestió d'egos?

Notícies relacionades

'Balada triste de trompeta', pallassades crues i salvatges

Carlos Areces: «De la Iglesia és un director sàdic»

'FILM SOCIALISME' / A diferència dels anteriors, el món del mestre Jean-Luc Godard no admet comparacions, així és de personal. Diguem-ne Godardville. Allà hi trobem Film socialisme, la seva nova pel·lícula -l'última que pensa fer, assegura-, al costat d'altres prèvies com Elogio del amor, Nuestra música o la seva sèrie de videoassajos Histoire(s) du Cinema. Com aquelles, es basa en l'agressiu muntatge dialèctic de fragments d'altres pel·lícules i altres formes mediàtiques, i dotat d'un complet desdeny per la narrativa i diàlegs consistents en aforismes. Una imponent dansa d'imatge, so i text que al·ludeix a la naturalesa, la memòria històrica, el cine, l'art, la literatura, l'holocaust, el conflicte palestí, l'imperialisme, la revolució francesa i el passat recent d'Europa.

Acabem, doncs, a Europa. L'any passat, dues dècades després de la caiguda del comunisme a Romania, a manera de celebració, Cristian Mungiu (4 meses, 3 semanas y 2 días) va idear Historias de la edad de oro, col·lecció de relats basats en llegendes urbanes que circulaven al seu país durant la dictadura de Ceausescu i que demostren, amb molt humor i surrealisme, el malson totalitari que s'hi va viure. Escrits íntegrament per Mungiu i dirigits per ell mateix i per tres directors romanesos més, aquests contes se situen en un territori mític no del tot llunyà al que representa Balada triste de trompeta, vist que ens recorden com la farsa i l'absurd són una manera de recordar l'horror sense que la ràbia i la desesperació es tornin insuportables.