Enric Palau, exdirector del Sónar: “Un concert em pot canviar la vida i una cançó em salva el dia”

-La música pot tenir i té una funció en relació amb problemes cognitius...

-Sí, he seguit coses científiques que m’han interessat molt. Sembla que en pacients amb estats avançats d’Alzheimer, o en estat de semiconsciència o de coma, una música reconeguda reconforta, pot ressituar i reconnectar aquesta persona amb problemes cognitius greus. La música també té una funció de relaxació, evidentment, amb els mantres. A mi em genera endorfines. Un concert em pot canviar la vida i una cançó em salva el dia. Això em passa sovint.

-I això ho notes clarament...

-Sí, això ho noto clarament. Jo, en un d’aquells dies una mica grisos, en què estàs de mal humor, em puc posar a escoltar música i m’apassiona, i continuo descobrint artistes nous. Aquella cançó, en aquell moment, em canvia l’estat d’ànim d’una manera total.

-En aquest dia gris, quina música se t’acudeix posar?

-Coses que descobreixo. Ara estic gaudint molt de l’àlbum que ha fet Flea, el baixista de Red Hot Chilli Peppers, que té alguna cosa d’electrònica. La música et trasllada, et situa en espais visuals que no tens al davant, en el cas de la música experimental. Ara m’està fascinant un cantant de folk americà que és John Craigie. Fa com un folk atípic, modern. Em fascina perquè té un punt de comediant i de músic.

I el que sí que crec és que si tots aquests factors o elements que poden crear benestar —a banda de la física de la música per a la gent amb problemes auditius, que és clar que els greus, la part física de la música en el cos, també pot ser interessant—, amb la música electrònica pots construir tot el ventall de freqüències i registres. I és un camp en què queda feina per fer. És per fer receptes a mida. La música electrònica permetria construir una sèrie de freqüències i ritmes, si s’arriba a la conclusió que aquesta conjunció d’elements pot tenir un efecte en l’àmbit de la salut. I parlo per parlar...

-Sí, però des de la teva experiència i intuïció. Però atès que la salut mental forma part de les nostres vides, sembla que la música electrònica està infrautilitzada. No sé si és per falta de recerca o per prejudicis sobre l’electrònica...

—Jo sempre he tingut interès en centres de recerca o espais mèdics amb què hem col·laborat. I hi ha una altra qüestió que David Byrne ha defensat recentment a la BBC, que és la capacitat de la música d’ajuntar gent al voltant d’un fet, l’aspecte celebratiu, inclusiu, d’un llenguatge, d’un viatge. Això és una ocasió per ajuntar diferents tipus de persones i compartir una felicitat conjunta.

-Hi ha estudis com el de la Universitat de Valladolid amb joves amb certs malestars que van anar a un concert de Steve Aoki, i la clau era compartir aquesta experiència...

-Totalment. I som una cultura en què la música no té tanta presència com en d’altres. He tingut la sort de fer diverses edicions del Sónar al Brasil i d’estar diverses vegades a São Paulo i Rio. La música hi és molt present. Rio em va recordar la Barcelona dels seixanta. Van a fer el vermut, i això s’allarga, i mengen... i al darrere de tot això hi ha música. És un fet social, es tracta de compartir alguna cosa que vincula i genera felicitat. Els brasilers són una de les societats més orgulloses del món, i són de les societats més felices, i he estat en moltes parts del món. És una sensació de felicitat amb recursos limitats, lluny de qualsevol mena de luxe.

-Seguint amb l’electrònica, potser el prejudici és que no aconseguirà millorar els estats d’ànim, sinó tot el contrari, pel ritme amb què s’associa...

-Aquest estigma estaria vinculat a les músiques electròniques de ball; la música electrònica té un aspecte molt més ampli, des de coses d’experimentació pura fins a la qüestió més rítmica i el ritme espremut a l’extrem, com el hardcore. No hi ha per què haver-hi barreres entre música electrònica i música acústica. El que passa és que l’electrònica té una qüestió pràctica i pots anar a buscar molts registres dels instruments acústics; et dona una paleta molt àmplia de colors i, en l’àmbit de l’experimentació, no et cal ajuntar una orquestra de 20 músics, sinó que un productor, un compositor, un investigador i un metge podrien treballar amb una paleta i accedir a aquests registres.

-Fent servir aquesta paleta de colors, m’imagino una persona amb un problema psicològic relacionat amb una fòbia o amb un estrès agut, sobre els quals es podria afinar molt el tipus de “pastilla musical” que se’ls podria administrar...

-Sí, jo llanço una idea des del desconeixement. Segur que podria tenir aquest servei. Hi ha espais que, a persones sense malalties, ens generen estrès, ens acceleren, com anar a un aeroport a agafar un avió, perquè hi ha una sèrie de coses abruptes, controls, t’has de treure la roba... Jo he estat en un espai on s’ha fet un treball musical que em relaxa. Els sons que s’emeten en els missatges de l’aeroport es van encarregar a Jean-Michel Jarre... I quan sonava això, estant envoltat de 15.000 persones amunt i avall, em generava pau.

-És clar que en determinades fases de la depressió es podria dissenyar de manera personalitzada, segons la seva biografia, un tipus de música...

—Totalment. En malalts cognitius, una música que forma part d’aquesta memòria... Per exemple, el meu pare va morir de demència senil. Tenia una bona memòria antiga, però era incapaç de retenir la memòria instantània. Es fa servir música d’aquesta memòria antiga. I de la mateixa manera que tens un historial mèdic quan vas al metge, potser estaria bé obrir un historial musical del pacient. A qui s’ha criat en un entorn de flamenc, la seva connexió i el que el reconforti, si ha de venir de la qüestió musical, serà el flamenc. No és que una seqüència de sons sigui beneficiosa per a 15 persones diferents. És un altre camp que segur que s’ha de treballar amb els pacients.

-El que no sé és fins a quin punt la musicoteràpia es podria ajustar més en funció de la biografia de cadascú... I no excloure l’electrònica, perquè molta gent pot creure que no servirà per calmar la persona, per fer-la millorar

-La música electrònica no necessàriament ha de ser rítmica. Brian Eno, per exemple, fa música que relaxa. I hi ha artistes d’electrònica que s’han endinsat en el món meditatiu, com la brasilera DJ Anna, que s’ha posat en la qüestió dels instruments de percussió repetitius. El prototip d’un d’aquests instruments el vam presentar a Barcelona.

-Al mateix temps, la utilització d’un concert més rítmic o de trànsit et pot portar a espais emocionals, no ha de ser necessàriament Brian Eno...

-Totalment.

-Una de les potencialitats de la pel·lícula 'Sirat' ha estat portar molta gent a veure com els ritmes, i en aquest cas unes substàncies, poden conduir a un moment de comunió després d’una tragèdia. Una cosa que és ancestral, com l’ús de la música repetitiva per entrar en estats alterats de consciència.

Notícies relacionades

La música tecno millora el benestar emocional de joves amb trastorns, segons un assaig

Marisol Donis, farmacèutica: "El 90% de les dones en psiquiàtrics no tenien cap patiment, se les treia del mig"

-Sí, jo considero interessant això de la biografia musical de les persones, perquè a mi la música em pot produir un efecte contrari. Hi ha músiques que no suporto o que suporto bastant malament, i escolto moltíssima música. I hi ha un tipus de música que em pot produir l’efecte contrari.

He arribat a marxar d’un restaurant perquè l’acústica de l’espai fa que la música no et deixi parlar. Jo podria ser un pacient complicat, si estigués en un estat de no poder decidir, si volguessin fer-me una teràpia amb determinada música. Potser acabarien del tot amb la meva salut.