Fins sempre, míster García Berlanga

Luis García Berlanga (València, 1921) no acceptava la mort. «No existeix. El fet que aparegui a les meves pel·lí-cules és una manera de tocar fusta. Em nego a morir», solia dir. Ahir no va tenir cap més remei que acceptar-la. Ho va fer «tranquil·lament» a casa seva a Madrid i envoltat dels seus. Tenia 89 anys, un cos «ple de goteres» i un cap sa del qual van sortir les dues millors pel·lícules de la història del cine espanyol:PlácidoiEl verdugo. La primera, desemmascarament de les pràctiques de caritat organitzada, va estar nominada a l'Oscar, una fita que va tenir lloc el 1961 i que va aparèixer «en una notícia de tres línies en una revista de cine», segons es queixava Berlanga, geni del cine i pessimista visceral de la vida.

L'amargura formava part del seu caràcter. «Quina cagada», exclamava cada cop que rodava una escena a¡Bienvenido Mister Marshall!,film que, el 1953, es va endur mil piropos al Festival de Cannes.Cagadava ser el sobrenom que el seu amic Jess Franco va utilitzar per titular les seves memòries. Berlanga no va voler mai escriure-les. «Que se'n recordin altres, de la meva vida», argumentava. Jess Franco ho va fer i el resultat ésBienvenido, Mister Cagada(Aguilar), apassionant recorregut per la vida d'un cineasta a qui sempre li va agradar explicar històries de «perdedors, fracassats i capsigranys» i que sempre va lluitar per ser independent en termes polítics.

NI ELS UNS NI ELS ALTRES / Aquest va ser, precisament, un dels seus problemes. No es va comprometre mai en un temps convuls en què els seus col·legues ho feien. Per exemple, Juan Antonio Bardem, amb qui va coincidir a l'Escola de Cine i amb qui va firmar els primers treballs. Espanya, criticava Berlanga, «és un país maleït on prima la llei de l'estàs amb mi o estàs contra mi». L'esquerra el considerava un nen de casa bona. La dreta, un comunista. Però ell, «anarquista, burgès i independent», no era ni una cosa ni l'altra. I això que, quan tenia 20 anys, va participar en la División Azul. Per dos motius. Un, i bàsic, per impressionar una noia de qui estava enamorat. L'altre, per salvar el seu pare, polític republicà, d'una mort segura. La noia es va casar amb un altre. El seu pare no va morir, però no per la seva participació a la División Azul sinó perquè la família va pagar per salvar-lo. Així anaven les coses en la dictadura. A Rússia, el jove Luis va passar gana, fred i por. Però no va disparar ni un tret.

Berlanga va lluitar, a la seva manera, contra el règim franquista. Per començar, contra la censura.El verdugo(1964), ferotge al·legat contra la pena de mort i àcida estampa de l'Espanya de l'època, es va presentar al Festival de Venècia i va provocar la ira del règim dictatorial. El film recrea una escena que Berlanga va viure en la vida real. Va passar en el casament amb María Jesús Manrique (la seva única esposa, amb la qual ha estat 56 anys). Mentre el capellà els estava casant, diverses persones apagaven les espelmes i retiraven les flors d'una altra cerimònia anterior, amb un pressupost molt més alt.

Notícies relacionades

Plans per a un agost cultural pletòric

De les passarel·les de Nova York a un aljub de Mallorca

'MATRIMONI' AMB RAFAEL AZCONA / Berlanga, que va formar unmatrimoniperfecte amb el guionista Rafael Azcona, no només va dirigir pel·lícules. El seu amor al cine el va portar a fundar l'Acadèmia que avui presideix Álex de la Iglesia i de la qual era president honorífic. També es va encarregar de dignificar la Filmoteca Espanyola. Per a això va aconseguir que no enderroquessin el cine Doré de Madrid, on va instal·lar la seu d'una institució de la qual el va fer fora sense gaires miraments Pilar Miró, màxima responsable de la política cinematogràfica quan el PSOE va arribar al poder.

L'última pel·lícula del geni valencià va serParís Tombouctú(1999), on va retre homenatge als seus filmsCalabuch iTamaño natural. En l'últim pla apareix una frase pintada en un cartell: «Tinc por».