Naomi Watts: "Hem d'exigir la veritat als governs"

El marit de Valerie Plame va es­criure un article alNew York Timesacusant el Govern de George W. Bush de manipular la informació facilitada pels agents secrets sobre les suposades armes de destrucció massiva a l'Iraq. La Casa Blanca va reaccionar fent pública la identitat de Valerie Plame, personatge central del drama polític protagonitzat per Naomi Watts i dirigit per Doug Liman (El caso Bourne,Sr. i Sra. Smith).

-¿Com va ser la seva primera tro­bada amb Plame?

-Després de molt parlar per telèfon i enviar-nos correus per programar la nostra primera cita -ella viu a Nou Mèxic i jo a Nova York- vam aconseguir veure'ns a mig camí, a l'aeroport de Chicago. És un lloc una mica estrany però, suposo, totalment normal per a un espia. Al principi m'intimidava la idea de conèixer-la en persona per tot el que havia llegit d'ella, una dona impressionant amb un coratge i un temperament a prova de bomba.

-¿I les següents trobades?

-A mesura que la vaig anar coneixent em vaig adonar que és una dona especial. Com a bona agent de la CIA, és de les persones que primer t'observen per intentar saber per on vas i quines són les teves intencions. A partir de la tercera trobada estàvem més segures i li vaig poder plantejar qüestions més íntimes. Li vaig preguntar sobre la seva relació amb el seu marit i els seus fills. Òbviament això em va ajudar a preparar el paper.

-¿Van parlar de per què es va ficar enuna professió tan arriscada, tenint en compte que era mare de família?

-Era el que més m'interessava. ¿Quin estat mental s'ha de tenir per decidir dedicar-se a una professió tan perillosa i sacrificada? Valerie va ser la primera de la seva promoció, amb tot el que això comporta. Malgrat que són sotmesos a un dur entrenament físic, ella aparenta ser una dona calmada i amb un caràcter dolç. Això sí, amb nervis d'acer i una gran passió per la seva feina.

-En aquest sentit, hi ha cert pa­ral·le­lisme amb la seva professió ­d'actriu.

-Interpretar algú que no té res a veure amb tu i aprendre com pensa i opera és molt interessant, ja sigui un espia, un drogoaddicte o un advocat. L'única diferència és que si jo m'equivoco el pitjor que em pot passar és que rebré una mala crítica. Però si Valerie s'equivoca s'arrisca a rebre un tret.

-¿Li va parlar del risc que ella i la seva família van córrer quan la seva ver­dadera identitat es va fer pública?

-Sí. En el moment que va llegir l'article del seu marit alNew York Times, Valerie va saber que la seva vida canviaria radicalment. Ningú de la seva família, només el seu marit, coneixia la seva verdadera professió. Des del principi va tenir clar que passés el que passés la seva família no es trencaria.

-Segons el director, Doug Liman, el rodatge va ser llarg i molt difícil, especialment per a vostè.

-Quan em va trucar feia dues setmanes que havia donat a llum. Estava donant el pit al meu fill, així que el moment no hauria pogut ser pitjor (riu), però no m'hi vaig poder negar. Quan vaig saber que es tractava del cas Valerie Plame em vaig posar a llegir immediatament el guió, firmat per Jez Butterworth. A la pà­gina 10 ja ho tenia clar. Poques vegades se'm presentarà l'oportunitat de fer una història amb un personatge central que és una dona amb tant valor. Vam començar a rodar al ­Caire, que és la ciutat més caòtica que conec i això que visc a Nova York. En una escena havia de tra­vessar un carrer del centre en hora punta. Els cotxes circulaven sense control i m'hi vaig jugar la vida (riu).

Notícies relacionades

'Caza a la espía' insisteix en la mentida sobre l'Iraq

'Caza a la espía', relat d'intriga sense sorpresa

-¿Què n'ha tret en clar?

-Que tots hem de tenir el coratge d'aixecar la veu i demanar explicacions als nostres governs i exigir-los que diguin la veritat, encara que això porti greus conseqüències. Molta gent prefereix no entrar en detalls o enterrar el passat, però amb aquesta actitud l'únic que fem és contribuir que torni a passar en el futur.