'Caza a la espía' insisteix en la mentida sobre l'Iraq

Sobre la família hi ha dues grans veritats que el cine s'ha encarregat de demostrar-nos des del principi dels seus temps i que, com constaten les novetats fílmiques d'aquesta setmana, segueix fent sense descans. La primera és que és una institució essencialment fallida. La segona és que, malgrat el que digui el refranyer, n'hi ha més que una. En realitat, per formar una prole no cal viure entre parents.

Les flaqueses de la família i la seva permanent necessitat de mecanismes de supervivència són un assumpte consubstancial al cas de Valerie Plame, que es va convertir en tot un escàndol polític als Estats Units i que ara recreaCaza a la espía,de Doug Liman. Plame feia 18 anys que era agent de la CIA quan, el 2002, la Casa Blanca va filtrar el seu nom i la seva identitat a la premsa. ¿El motiu? El seu marit, el diplomàtic Joe Wilson, havia posat en entredit en una columna delNew York Times la compra de material nuclear per part de l'Iraq

-un dels principals arguments de l'Administració de Bush per atacar Saddam-. Plame va ser ultratjada, públicament humiliada i fins i tot amenaçada de mort per culpa d'un govern corrupte però també per la boca grossa del seu marit.Caza al espíaintenta reflectir les seves lluites per mantenir la seva dignitat però, sobretot, per salvar la seva vida com a esposa i mare. També assegura que Bush va mentir i que la maquinària republicana va ser molt malvada. ¿Hi ha algú que ho no sabés?

'JACKASS 3D' / Ja que esmentem Bush, seguim parlant del que els anglesos coneixen com a jackasses i aquí traduïm per tontos del cul. Tenint en compte que el 3D és una estupidesa -almenys tal com l'utilitza Hollywood-, i que la saga cinematogràfica Jackass -basada en el cèlebre programa de la MTV- també ho és, Jackass 3D hauria de ser una cosa semblant a un matrimoni perfecte. No obstant, la dimensió addicional aporta poc a les gamberrades perpetrades pels beneïts protagonistes de la història, encara que, això sí, permet que ens sentim una mica més a prop de vòmits, excrements i genitals adolorits. És a dir, que aquesta tercera entrega seria el mateix que les dues anteriors -una col·lecció d'humiliacions i caigudes i cops a la cara i a l'escrot- si no fos perquè entre el seu catàleg de gags s'inclou una baralla entre nans en un bar que es mereix un lloc de privilegi al panteó de la comèdia absurda. I també perquè -per com comparteixen el dolor propi i l'aliè, com se'n riuen els uns dels altres i com condimenten les rialles de genuí afecte- els idiotes que protagonitzen Jackass componen com no s'ha vist mai un cant a una forma jurídicament no reconeguda de família.

És el mateix tipus de vincle no sanguini que, com dicten els cànons de la comèdia, posseiran els protagonistes deSalidos de cuentas al final del seu viatge.

'SALIDOS DE CUENTAS' / El director Todd Phillips ha declarat que va concebreSalidos de cuentas com una forma ràpida de recarregar piles després del gran èxit que li va proporcionar Re-sacón en Las Vegas i la compromesa tasca de dirigir Resacón en Las Vegas 2. Potser per això, no ha tingut miraments a l'hora d'inspirar-se en Mejor solo que mal acompañado (1987), el clàssic de John Hughes. Com en aquella, una estranya parella que travessa Amèrica en cotxe es veu afectada per tota mena d'imprevistos. Mentre travessen el país, Robert Downey Jr. i Zack Galifianakis fumen herba, es masturben, maltracten menors, destrueixen cotxes, es fan molt de mal i finalment arriben a estimar-se com germans.

Tot i que pot semblar que a la família protagonista deLa mosquiterase li dóna millor mantenir les formes, no és or tot el que lluu. La segona pel·lícula com a director d'Agustí Vila retrata les lluites dels membres d'una prole catalana per encobrir, excusar o aturar els seus impulsos més primaris. És una comèdia molt seca i molt negra sobre les dificultats i responsabilitats que implica la convivència, sobre la negligència paterna i sobre la degradació emocional que algunes de les nostres fantasies més inconfessables poden causar. Resulta temptador riure's del comportament dels protagonistes d'aquesta història. No obstant, en última instància, Vila pinta un quadro familiar tan inquietant que el riure s'ennuega.

Notícies relacionades

'Caza a la espía', relat d'intriga sense sorpresa

Naomi Watts: "Hem d'exigir la veritat als governs"

¿La família està malalta? Això

és el que molts cineastes fa anys que ­intenten deixar-nos clar. El mal de la institució no és tan diferent del que pateix la protagonista de la segona pel·lícula d'Eugenio Mira,Agnosia, intriga d'espionatge industrial i triangles impossibles ambientada a la Barcelona del ­segle XIX. Malgrat tenir bé els ulls i les orelles, la protagonista (Bárbara Goenaga) no aconsegueix que el seu cervell interpreti bé els estímuls que rep. No aconsegueix que les peces encaixin, i d'això, de peces que no encaixen, es componen fins i tot les millors famílies.