crítica

'Caza a la espía', relat d'intriga sense sorpresa

1
Es llegeix en minuts
Quim Casas

L'última pel·lícula de Doug Liman no té el sentit de l'acció directa d'El caso Bourne, la seva aportació a la mitologia d'un dels personatges més interessants del recent cine d'espionatge, i tampoc té la frescor deSr. y Sra. Smith, o quan Brad Pitt va trobar Angelina Jolie. De fet, Caza a la espía es queda en terra de ningú, entre dues aigües: és un relat d'espionatge, però bastant apagat, i les seves escenes d'acció o de xoc estan resoltes amb menys perícia del que és habitual en aquest tipus de productes de Hollywood.

Liman i els seus guionistes sacrifiquen en certa mesura els mecanismes propis del relat d'espionatge polític pel rerefons històric que reconstrueixen. PerquèCaza a la espíaes basa en un cas real, el de Valerie Plame, una agent de la CIA que, com el protagonista deGreen zone, distrito protegido,intenta explicar al món sencer que no existeixen armes de destrucció massiva a l'Iraq. Però, és clar, això va en contra de la política de Bush i els seus desitjos d'entrar a sac en territori de Saddam Hussein, de manera que Plame (Naomi Watts a la pantalla) s'acaba convertint en una molèstia per al sistema.

Notícies relacionades

Res de nou en relació amb tants films que han retratat els complots, les paranoies i les ­conspiracions al voltant de fets verídics. El problema -que era el mateix deGreen zone- és que no té gaire sentit muntar el 2010 una pel·lícula per revelar una cosa que ja fa anys que se sap. El cor de la qüestió d'una pel·lícula

-que tot i inspirar-se en fets reals no deixa de ser una ficció amb actors que representen el que no són- no pot recaure absolutament en una idea tan superada, perquè entre altres coses se sacrifiquen les mínimes nocions de sorpresa i cau en una inge­nuïtat alarmant. Al final, Liman introdueix imatges documentals de la ­verdadera Valerie Plame al Congrés, cosa que va una mica en contra del seu treball de re­construcció.