Els clàssics del pop busquen refugi en les arrels del blues i el folk

Són veterans que ja ho han aconseguit tot en el camp comercial i tenen la seva ració d'ego ben servida. Saben què és col·leccionar discos d'or, omplir grans recintes i satisfer, en fi, els desitjos del gran públic. S'han passat dècades treballant colze a colze amb productors i arranjadors per dissenyar aquell so que competeixi en eltop 10i guanyi totes les partides. I ara, emmagatzemats els trofeus i farts de competir amb nous ídols de laboratori i productes efímers, han dit prou. Els seus nous discos es distancien del pop de consum, de la superproducció i de la idea dehit,i busquen inspiració, gratificació i, potser, credibilitat en les arrels de gèneres com el folk, el blues i el gospel.

Neil Diamond va ser un pioner d'aquesta tendència quan, el 2005, va fitxar Rick Rubin (productor dels valuosos discos de maduresa de Johnny Cash) i va despullar les seves arts en un disc basat en la seva veu i la seva guitarra acústica,12 songs. Arran d'aquesa aposta per l'austeritat, Diamond va fer declaracions encertades. «Sense adonar-me'n, els meus discos s'havien fet més i més grans, i les meves cançons, més i més petites», va reflexionar llavors. Una àcida crítica a les superproduccions discogràfiques que havien marcat la seva carrera durant dècades. Kris Kristofferson va seguir els seus passos amb l'intimista This old road (2006), produït per Don Was.

BUSCANT LES ESSÈNCIES / Ara, la tardor del 2010, han coincidit en el mercat mitja dotzena de llançaments destacats que segueixen aquesta consigna. Treballs d'estrelles madures del pop i el rock (totes se situen entre els 60 i els 70 anys) que dialoguen amb conceptes com feeling, essències, autenticitat i arrels.

Anys enrere hauria estat inimaginable que una figura pop com Elton John gravés un disc a mitges amb el respectadíssim però semidesconegut Leon Russell, un tipus que els anys 60 i 70 va tenir un paper en gravacions de Phil Spector, Joe Cocker, Eric Clapton i els Stones. Ni que comptés amb gent com a T-Bone Burnett, prestigiós productor de Los Lobos i Elvis Costello, i de creadors de culte com Joe Henry i Gillian Welch. Avui, aquesta triple aliança és possible i es concreta en un disc,The union, que surt demà a la venda.

El treball combina gèneres com el blues, el gospel i el rock'n'roll amb la balada eltoniana de cors èpics (com a la peçaWhen love is dying), i confirma l'allunyament del músic britànic respecte al pop més directe i els arranjaments electrònics, i el retorn al piano com a cor de la seva proposta. Un gir insinuat en els seus discos publicats en l'última dècada, com Songs from the west coast.

Més abrupte és encara el canvi consumat per Tom Jones en la seva nova obra,Praise & blame. Després de viure, els 80 i 90, un parell de repunts de popularitat (la seva versió deKiss, de Prince, i el disc de duosReload), i explotar el seu paper d'etern depredador sexual, el gal·lès sorprèn amb un disc cru i fosc, amb ambició mística. Adapta peces de John Lee Hooker i de la cantant de gospel Rosetta Tharpe, i s'acosta al so viscós d'un Daniel Lanois. Una aventura que no va fer esclatar l'eufòria a les oficines d'Island Records. David Sharpe, vicepresident de la discogràfica, que va fitxar Tom Jones l'any passat per un milió i mig de lliures (1,7 milions d'euros), va enviar unmailals seus col·legues, després d'escoltar el disc, en què el qualificava de «broma malalta» i exigia la congelació del projecte. «Pareu-lo immediatament o torneu-me els meus diners», va demanar el directiu discogràfic (sense èxit).

SENSE NOSTÀLGIA / Un altre cas significatiu és el de Robert Plant. La seva carrera en solitari no va arribar a consolidar-se, i el recital de reunió de Led Zeppelin a Londres, el 2007, tenia aspecte d'antesala d'una gira mundial. Però, precisament llavors, Plant estava molt motivat amb el seu projecteroots amb Alison Krauss, així que va deixar plantat Jimmy Page per seguir apostant per una línia de treball que ara cristal·litza enBand of joy. Un disc en què hi ha folk, bluegrass i altres espècies trencant ponts (no sabem si per sempre) amb el seu ja llunyà paper desex symbol del rock dur.

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

També Eric Clapton es refugia en les arrels. El guitarrista es va acostar als temaris clàssics aFrom the cradle (1994) iMe and Mr. Johnson(amb cançons de Robert Johnson, 2001). En la seva nova obra, significativament tituladaClapton, fa taula rasa amb el seu passat d'estrella del rock. És una gravació amb sabor, llunyana dels discos que el van col·locar a la llista de vendes en altres temps, quan va arribar a comptar amb Phil Collins com a còmplice. I, en termes de vendes, és el més ben rebut dels seus últims cinc treballs.

Produccions naturals i viatges als orígens de la música popular. Operacions que lliguen amb el gust d'un públic que creix en paral·lel a les estrelles. Els nous i austers discos d'aquests clàssics del rock també són benvinguts pels castigats departaments de tresoreria de les discogràfiques.