El Molino Gris

Em sento bé al Poble-sec, potser perquèSerrathi va néixer o perquè de petit m'encantava acompa-

nyar el meu pare a Ca'l Peret, un herbolari a tocar del Molino que embolicava la seva alquímia vegetal, per treure'ns la tos, en paquetets de paper de diari. Per mi el Poble-sec, és a dir, l'Institut del Teatre, el Grec i el Lliure, les meves tres cases d'aquell barri, encara fan olor de barreja de guaridores herbes seques.

Però abans de l'Institut, el Grec i el Lliure, hi va haver molts altres teatres al meu segon barri, o, més ben dit, a la gran avinguda que, com un Sena sense aigua, el separa de la resta de la ciutat. Es diu el Paral·lel que, com la Meridiana, agafa el nom d'aquells fils imaginaris amb què els geògrafs lliguen el planeta. Primer s'hi van instal·lar infames barraques on poder admirar la dona barbuda o el nen amb tres caps, fins a arribar a ser, als feliços anys 20 -quan la gent caminava de pressa com en el cine mut- el nostre petit Pigalle. Si al París de França tenien el seu Moulin Rouge, ¿com aquí, en terres del Quixot, no havíem de tenir el nostre?

La cosa va començar el 1898, any de generació i pèrdues, quan el propietari de La Pajarera, un local de mala mort ple de mariners borratxos i obrers wagnerians, va decidir vendre's l'antre per 100 pessetes a un andalús vingut a aquestes terres buscant fortuna, que el va rebatejar com a La Pajarera Catalana, i on va triomfar elCaballero Felip,ventríloc i artista polifacètic.

Diversos han estat els noms del local al llarg de les seves moltes vides: el 1905 n'hi van dir Gran Salón del Siglo XX i així que passen cinc anys es rebateja com a Petit Moulin Rouge, títol que mantindrà fins que el franquisme el castellanitza, el decolora i es queda en El Molino. El 1926 va ser seu de la Unión Patriótica Española dePrimo de Riverai, durant la guerra civil, la CNT va passar a gestionar el local, i va igualar el sou a vedets i cambrers. El teló va baixar definitivament el 1997.

De les seves moltes estrelles fugaços convé destacarGranito de Sal, Condesita Zoe, Lola Montiel, la Bella Dorita, Johnson, Escamillo, Pipper, Gardenia Pulido, Mary Mistral... Tres de les seves últimes reines (Amparo Moreno, La Maña i Merche Mar) continuen estant guapíssimes. Fins i tot una portuguesa de renom internacional,Mísia,d'ascendència catalana, hi va mostrar els seus joves encants.

Notícies relacionades

Entre leds i 'chanclettes'

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

No vaig ser mai un assidu del Molino: el meumusic-hallde referència sempre ha estat El Plata de Saragossa, on vaig veure en sessió de tarda un iaio de boina i gaiata pentinar, extasiat, el pèl púbic d'una maquietista mentre ella protestava: «!Sigues més delicat, noi: sembla que em passis l'arada pel cony! Del Molino recordo un dia que, instal·lat a primera fila (la fila dels figuers), vaig espiar com un dels músics de l'orquestra, entre número i número, prenia notes a llapis d'un manual de dret civil: devia estar preparant oposicions.

Passejo pel meu barri: Ca'l Peret està tancat i la façana gris perla d'El (nou) Molino podria ser la de qualsevol conselleria. Ja veurem què s'hi amaga a dins.