'Adele y el misterio de la momia', entre el serial i la comèdia

Tot i anunciar fa temps que es retirava del cine en qualitat de director, l'artífex de Kamizake 1999, Subway, El professional i Nikita, també el responsable d'El gran blau i la saga de L'Arthur i els Minimoys, ha tornat a la feina amb una adaptació bastant insulsa d'una de les creacions més populars de l'historietista francès Jacques Tardi, la sèrie Las extraordinarias aventuras de Adèle Blanc-Sec.

Tardi, que es mou de meravella en el drama bèl·lic (són notables les seves recreacions de la primera guerra mundial), els relats serials de misteri i l'aventura un mica paròdica, que és el cas d'Adèle Blanc-Sec, resulta un autor complicat d'adaptar per la peculiaritat dels seus dibuixos més que no pas per la complicació de les trames.

Besson ha intentat per tots els mitjans traslladar a la pantalla el traç de les vinyetes. Sense anar més lluny, ha transformat la cara de Mathieu Amalric en un munt de carn purulenta i deforme gràcies al maquillatge perquè s'assembli molt, massa, al dolent de les historietes d'Adèle, Dieuleveult. En aquest sentit és fidel a l'original, però després ha impregnat el sentit de l'aventura de referències ben diferents (Indiana Jones, per exemple) i ha practicat una comicitat que té pocs elements de la incisiva ironia de Tardi.

Notícies relacionades

Juan Diego Botto: «Les mares sí que són 'superman'»

'Todo lo que tú quieras' dissecciona la paternitat

Aquesta pel·lícula barreja diferents ingredients procedents de dos relats, Adèle y la bestia

-tot el que fa referència al pterodàctil que arrasa els carrers de París- i Momias enloquecidas -el que té relació amb les mòmies que tornen a la vida-, evocant un cert regust de serial antic a la part de l'ocell-rèptil però vulgaritzant, a través d'una comicitat mal entesa i un sentit obtús de l'espectacle, l'estil sempre lúdic de l'obra original.