'Submarino', quin fàstic de vida

Thomas Vinterberg

Ha passat molt temps des que el danès Thomas Vinterberg va presentar en un film les credencials del manifest-moviment Dogma 95 a través d'aquella radiografia vitriòlica de la burgesia danesa anomenada Celebración, i des d'aleshores no ha donat mostres de ser capaç d'igualar aquell èxit artístic. En aquest sentit, Submarino no suposa cap punt d'inflexió.

Notícies relacionades

'Lope' viatja a la joventut aventurera de Lope de Vega

'Lope', dramaturg, poeta i seductor

Vinterberg s'ho devia passar realment malament amb el seu procés de divorci -va escriure la pel·lícula basant-se en la seva pròpia por de criar els seus fills ell sol-, tenint en compte la ingent quantitat de desgràcies humanes acumulades en aquest relat sàdicament ombrívol de dos germans que viuen, cadascú a la seva manera -un és un rondinaire alcohòlic; l'altre sembla un jonqui aparentment tret d'una pel·lícula de George A. Romero-, la culpa existencial derivada d'una tragèdia d'infància: infanticidi, alcoholisme, moltes dosis d'heroïna, violació, presó, gangrena i altres excessos de sal a la ferida.

Estancats en els respectius inferns personals, és ben poca la tensió narrativa que aconsegueixen aportar els dos protagonistes del film més enllà de la generada pel dubte sobre quina crueltat serà la pròxima de castigar-los. Vinterberg abusa tant de la sordidesa i el tremendisme capritxosos que, quan no voreja la paròdia, la seva retòrica arriba a excedir realment els límits acceptables, sobretot perquè tanta misèria no sembla que vagi acompanyada d'una finalitat temàtica. Pot ser que l'objectiu de Vinterberg sigui discutir els efectes potencialment devastadors d'una educació disfuncional, però ben poc arriba a revelar Submarino sobre el patiment que retrata més enllà del fet que existeix, i que mostrar-lo a la pantalla té un indubtable ganxo morbós. N. S.