Oliviero Toscani: «La cirurgia estètica és el burca occidental»

–El seu últim projecte és demanar als italians que fotografiïn coses que no funcionen d'Itàlia. Ha rebut milers d'imatges. ¿Tan malament està?

–Ha sigut una acció revolucionària. Si tots som conscients dels desastres que ens envolten i els denunciem, es posa en marxa un sistema crític que pot fer moure els polítics.

–La situació política a Itàlia...

–Una diarrea, un excrement, la política italiana. Una vergonya.

–Bé, aquí tampoc anem bé.

–No es pot comparar. No crec que Zapatero tingui els interessos econòmics barrejats amb la política que té Berlusconi. Zapatero segurament no roba. Mentrestant, el sistema italià és mafiós. Itàlia és un país presumptuós, que viu en el passat, un país en què no es produeix res actual. Completament teleidiotitzat. Quan Itàlia vivia en una certa pobresa tenia dignitat. Amb la seva petita riquesa ha caigut en la vulgaritat social, ètica i estètica.

–¿Aquesta petita revolució fotogràfica és un símptoma esperançador?

–Ens envien 300 fotografies al dia. La tecnologia és una arma que hem d'utilitzar, amb possibilitats revolucionàries. No hem de deixar que ella ens utilitzi.

–Un altre dels seus projectes és retratar la raça humana. No és tan diferent de les campanyes de Benetton...

–Les campanyes de Toscani.

–En les seves fotos que apareixien als cartells de United Colours...

–Hi ha una lògica comuna. Tota la meva vida he fet això. Jo no fotografio paisatges, fotografio la naturalesa humana. Hi ha problemes que no hem solucionat. La mort, el sexe, el veí que sempre és l'enemic, perquè la diversitat fa por.

–¿Les seves provocacions fan reflexionar o només fan mirar?

–Provocar és bo. És provocar interès, provocar debat, potser fins i tot solucions. Només quan siguem civilitzats no hi haurà imatges que ens impressionin. Perquè el que xoca no és la fotografia, sinó la situació que documenta. I com que no sabem solucionar-la, preferim no mirar-la i creure que no existeix.

–Avui ha explicat que la fotografia és la memòria de la humanitat.

–Sí. En el sentit que les fotografies d'avui seran demà memòria. El que hem de conèixer és el present. Però preferim mirar fotografies del passat en blanc i negre. És una masturbació estètica.

–Aquí debatem la prohibició de les corrides perquè no es pot convertir en espectacle el patiment animal. ¿Què n'opina?

–És hipòcrita, si al mateix temps seguim menjant animals. Si fos toro m'agradaria acabar a la plaça. ¿No és molt pitjor convertir en el cine el patiment d'un ésser humà en un espectacle agradable?

–Les campanyes que se li han discutit més són aquelles en què la provocació anava barrejada amb interessos comercials. És a dir, amb les que venia samarretes.

–¿Al seu diari no estan barrejades les fotos de les informacions sobre violència domèstica i els anuncis de Chanel amb senyoretes amb els pits a la vista? ¿Existeix la foto de publicitat i la de reportatge? No hi ha diferència, tot és reportatge.

–¿Va fer una oferta per fotografiar Eluana, la noia per a qui el seu pare reclamava l'eutanàsia?

–Sí, però no econòmica. El seu pare tenia raó però es va equivocar en la comunicació. Sempre es veia la imatge d'una Eluana jove i bella. ¡Semblava que anaven a matar aquella noia somrient! Hauria d'haver mostrat quines eren les condicions de l'Eluana perquè el món l'entengués.

Notícies relacionades

Anne L’Huillier: "Vaig pensar que els meus col·legues no m’escoltaven"

Dudamel enamora amb Strauss

–També va escandalitzar mostrant cruament una noia anorèxica.

–He fet tot un treball sobre l'anorèxia. És un problema, veure com la imatge de la dona en la moda ha creat tants problemes a tantes noies joves. He sigut fotògraf de moda: manipulem les dones fins al punt que les convertim en monstres irreals i inabastables. El lífting,la cirurgia estètica, aquests llavis inflats que oculten les faccions reals, això és realment el burca de les dones occidentals.