Gracie Abrams corona l’arrencada del Cruïlla

Almenys, el passi anterior donava senyals en la mateixa freqüència, la qual cosa alleujaria la seva espera: la noruega Marie Ulven Ringheim, que respon per Girl in Red, va cantar als cataclismes anímics ("cavo profund, no puc amagar-me de les cantonades de la meva ment, / em terroritza el que hi ha dins") i als compostos químics en la fogosa Serotonine, amb un pop-rock d’efecte immediat. Guitarres, guitarres. Esperem una mica a posar-les a la caixa de pi, tinguin la bondat. I vestigis d’educació (o folklore) punk: a I wanna be your girlfriend va proclamar el seu amor per una tal Hannah surfejant sobre els caps dels seus fans.

A l’altre gran escenari de la jornada, Lia Kali va tocar fibres sensibles amb Kaelis, àlbum sobre turbulències emocionals (per variar). Va cantar i va rapejar amb poder, i el seu format, amb tants ballarins com músics (quatre), va ser dels que creen una evolució en el cànon urbà. Beu de moltes fonts i hi va haver parts de salsa i flamenques (Fosforito, el seu duet amb Dellafuente), tornades de drum’n’bass i aquesta presa de terra anomenada Júlia (el seu nom real), en català i amb cadències de cobla sardanística.

Influència de Taylor Swift

I va arribar Gracie Abrams, aquesta barreja de cantautora, fresc icona pop i celebritat de revista d’alta gamma, un mirall en el qual se senten reflectides adolescents i d’uns vint anys que demanden un material líric diferent del qual havia dominat la música fins fa poc. El carril de Taylor Swift, en el qual ella circula a consciència també en el pla sònic, potser perquè és la seva gran influència i no pot ni vol evitar-la. Allà hi va haver, per arrencar, Risk, peça sobre tenir fantasies amb algú a qui no coneixes en persona, a risc de perdre el seny. Becs d’intensitat vocal: "¿Per què no ets aquí a la meva habitació, / rematadament avorrida sense tu".

Notícies relacionades

De tornada al territori de ‘Girls’

Jonathan Nott, nou director musical del Liceu

Es percebia la sintonia col·lectiva en aquests remolins confessionals, estrofes amb molta lletra, cantades (i bramades) fil per randa al Fòrum. "Aquestes cançons us pertanyen", va fer notar. El seu segon àlbum The secret of us, va dominar el repertori, peces de guitarra acústica i aparell de banda pop darrere, com Let it happen. El piano la va reclamar en el rescat de Too people, la recent Death wish i la compungida, acompanyada pel grup I miss you, I’m sorry.

Abrams va cantar bé i va comunicar, només que a les seves cançons els falta alguna cosa de caràcter distintiu, que marqui diferències. Però va donar al Cruïlla el que s’esperava d’ella, incloent-hi hits com That’s so true, tema tan torturat com graciós sobre un triangle amorós: "Crec que ella m’agrada, és tan divertida / Espera, crec que l’odio, no he madurat tant". Potser té raó..