Secundària de luxe

M’atreuen els secundaris molt secundaris de les pel·lícules. Són com parets de frontó perquè els protagonistes puguin jugar i lluir-se. Apareixen dos minuts, diuen tres o quatre frases. No ens aprenem mai el nom d’aquests actors i llavors, un dia, quan en veiem la necrològica al diari, recordem aquella cara. ¿En quina pel·lícula sortia? Aquest és, en part, el paper que juga Olive Kitteridge als relats d’Elizabeth Strout (Portland, 1956), guanyadora l’any passat del Pulitzer. El títol, doncs, li vol reconèixer la presència subliminal però sovint decisiva al llibre.

Totes les narracions del recull se situen en un poblet costaner de Nova Anglaterra, i en època actual. Compartint el model que va fer famós Sherwood Anderson (Winesburg, Ohio), l’autora narra episodis de diversos habitants i així, persona a persona, va construint una geografia del poble que és física –el moll, l’escola, el piano bar, l’hospital, la farmàcia, l’església– i alhora moral. El retrat quotidià que s’obté amb les 13 narracions és detallista, graciós i sentimental (però no cursi). La reflexió sobre els estats d’ànim fa bona la sentència que diu que en el més local s’hi troba l’universal. Sovint la realitat es posa en dubte per efecte dels records, d’una figura que torna del passat per sacsejar el present: a l’esplèndidMarea entrant, per exemple, un noi torna al poble que va abandonar de petit, després que la seva mare se suïcidés.

La narració 14, podríem dir, és el retrat de l’Olive Kitteridge que es perfila al llarg del llibre. L’Olive és xafardera, dominant, impertinent. La primera impressió no és de simpatia. De mica en mica, però, els matisos guanyen pes i la fan més complexa. En algun conte apareix només per fer les preguntes necessàries perquè la història avanci. En d’altres la seva presència és clau perquè els personatges llueixin. AUn sotraguet, un dels millors relats, el seu fill s’acaba de casar. Per una casualitat, l’Olive sent la seva jove que parla amb uns amics. Es refereixen al fill i la jove diu: «És que s’ho ha passat molt malament, pobre». La frase la trasbalsa i li fa revisar l’amor pel seu fill... Ens trobem en un territori de les emocions que la tradició nord-americana domina com cap altra. Elizabeth Strout escriu en la línia de Charles Baxter, per exemple, a l’ombra d’Alice Munro.

OLIVE KITTERIDGE

Notícies relacionades

Nicky Jam, Arcángel i Luis Fonsi omplen d’èxits l’Energy Fest

Un temps de silencis i renúncies

OLIVE KITTERIDGE

Elizabeth Strout. Trad.: Esther Tallada / Rosa Pérez. Edicions de 1984 / El Aleph. 377 / 324 p. 20 €