25-N: 1.118 minuts de silenci per 1.118 d’assassinades

Fa 18 anys, just quan es va posar en marxa el comptador de víctimes per violència de gènere, arran de l’escandalós cas (tots són esgarrifosos) de la mort en mans del seu marit d’Ana Orantes, es guarda un minut de silenci a totes les aules, a les 12.30 hores de l’endemà d’aquest assassinat, en el qual 700 alumnes, multitud d’infinitat de països de procedència, i 60 professors homenatgen la víctima. Porten, doncs, 1.118 minuts des del 2003.

«És un instant estremidor, preciós, duríssim en el qual, sens dubte, des dels petits d’11 i 12 anys als adults expressen el seu dolor en silenci», explica la biòloga Xisca Fornés, professora des de fa 24 anys en aquest centre que, després de tres dies convivint-hi, tens la impressió que més que una escola és un temple de l’educació, la igualtat, l’equilibri, el mim, la sensibilitat i, sobretot, el bressol on gronxen les «personetes», com qualifica l’Aina, de 16 anys, estudiant de 1r de batxillerat, als més petits «que ben aviat, sortiran allà fora, a mirar de convertir aquest món en un lloc millor».

L’ambient ideal

Ningú a Espanya ha fet més i millor per l’ensenyament i, sobretot, per l’educació dels nens i joves que aquest institut. Ningú té, des de fa 18 anys, un programa, una Comissió de Convivència, creada i dirigida per Fornés, integrada per 11 mestres més, l’objectiu de la qual no és cap altre que crear l’ambient propici per aprendre, promoure la igualtat de gènere, erradicar la violència masclista i l’homofòbia. Han creat un nombrós grup d’alumnes, majoritàriament de 15 i 16 anys, que exerceixen d’observadors, mediadors, cibermentors, detectors de conflictes, males actituds i pràctiques inadequades.

«L’única manera que els nostres alumnes aprenguin, estudiïn, s’eduquin i es formin», relata Fornés, «és que estiguin tranquils i segurs a l’institut, que hi acudeixin contents, feliços, a les seves classes. Volem que aprenguin, ¡és clar que sí!, però també que siguin persones amb valors i que defensin les causes que considerin justes. Han d’estar tranquils. Tu no pots aprendre si contínuament t’estan fent ‘bullying’, es burlen de tu, t’insulten, t’infravaloren, et tanquen en un armari o et posen xinxetes a la cadira. És impossible».

És evident que quan Fornés i els seus companys, avalats immediatament i sense contemplacions per la direcció del centre (una altra cosa són la manca de mitjans, ja que tant la Xisca com els seus generosos col·legues exerceixen aquesta funció a deshores, fora de les seves classes i restant temps a les seves famílies per formar-se fora de l’institut i atendre tots els casos), van posar en marxa aquesta iniciativa els problemes eren múltiples i molt diversos, començant pels conflictes que els mateixos alumnes vivien a casa. «No cal dir-ho», assenyala Fornés, «que bona part de la manera inadequada de comportar-se dels alumnes era per culpa del que veien i sentien a casa seva, culpa dels seus pares, cosa que ara ha canviat moltíssim».

Pares orgullosos

«Els nostres pares», explica l’Aina, «se senten molt orgullosos de nosaltres i de la funció que desenvolupem a l’institut, ja que saben que el fonamental en la nostra educació és que siguem solidaris, còmplices, bona gent i, sobretot, ajudem que el món sigui millor. No és que somiem amb un món ideal, és que hem de contribuir a aconseguir-lo i l’experiència que vivim aquí ens farà molt millors quan sortim allà fora a guanyar-nos la vida i mirar d’impedir que hi hagi tant desequilibri i injustícia».

L’Aina, que està acompanyada per l’Ana i l’August, ha après que darrere d’un insult «fins i tot quan t’anomenen puta o maricon sense voler ofendre’t, simplement perquè ho han sentit per allà, no hi ha una intenció de denigrar-te, però han de saber que no han de dir-ho». «Molts dels conflictes en què intervenim es produeixen per falta d’informació, per ignorància», afegeix l’August.

«El primer pas és que els conflictes els resolguin entre els mateixos alumnes i només acudeixen al professorat en aquells casos en el qual es veuen incapaços de tirar-los endavant», explica Fornés, al centre d’un hall on hi ha un immens suro on es descriuen, amb vinyetes, els drets humans, un mural amb multitud de llibres titulat Biblioteca Coeducativa, retrats de dones úniques (o gairebé) que pengen del sostre i una escala on, esglaó per esglaó, hi ha un text de Mario Benedetti: «Perquè jo et t’estimo, perquè no estàs sola, perquè aquesta és l’hora i el millor moment, perquè cada dia és un començament nou, encara hi ha vida en els teus somnis, encara hi ha foc en la teva ànima, tot i que el sol es pongui i el vent calli , tot i que el fred cremi, tot i que la por mossegui. No et rendeixis, sisplau, no cedeixis».

Fornés, la mare de la qual, Francisca, de 92 anys, llevadora, va ser de les primeres dones universitàries a Mallorca, a això ho anomena «pluja fina». Per als 60 mestres de l’IES de Son Ferrer, referents a l’illa tot i que ells ho neguen, el més important és no deixar mai d’ajudar als joves i confiar-hi cegament. «Són molt bons i volen ser millors. Volen ajudar. No hauríem de fallar-los ni deixar-los sols».

Aquesta pluja fina els fa sentir-se uns privilegiats: «Fa molt temps que estem collint els fruits de tot el sembrat. A l’inici, quan jo interrompia una classe i li demanava al professor que em deixés treure de l’aula dos dels seus alumnes, fins i tot el meu company em mirava malament. I sí, també a ell li havia d’explicar que era més important resoldre el conflicte que tenies, per petit que fos, que la classe de matemàtiques. Això va calar ben aviat, sí, però no va ser fàcil posar-ho en marxa».

Guiar, no adoctrinar

Fornés intenta que els seus alumnes siguin conscients de la sort que tenen. «Sé que molta gent pot pensar que aquí adoctrinem aquests nois, res més lluny de la realitat. No només fem classe, no només ensenyem, també volem educar-los, sensibilitzar-los davant les injustícies i davant els comportaments detestables i horribles que es produeixen més enllà d’aquestes quatre parets. No adoctrinem, els oferim les eines perquè reflexionin, que siguin bona gent. Jo no puc enviar-te a buscar bolets si no t’explico què és un bolet i quins bolets has d’agafar. Si no t’ho explico, aniràs al bosc, paassaràs al costat d’un pom de preciosos rovellons i no els agafaràs perquè ningú t’ha dit què són bolets».

Tots han après que no és normal que et controlin el mòbil, que t’anomenin maricon, que et diguin que ets una puta perquè portes minifaldilla, que anomenin «puto moro» un amic, que t’aïllin al pati perquè, segons un d’ells, «li has robat el nòvio a la meva amiga». «La majoria de conflictes o situacions a resoldre», explica l’August, «ni tan sols les detectem nosaltres, sinó que són els nostres propis companys els que ens busquen i mirem de resoldre-les entre nosaltres». «Mai, ni tan sols en l’inici del procés, vam ser vistos com uns xivatos ¡mai! Sempre se’ns va considerar companys, gent que busca el benestar de tots i el benefici del grup», afegeix l’Ana.

Aquestes ‘personetes’

A l’Ana li encanta quan li toca exercir de tutora dels ‘petits’. «Ells, amb 11 i 12 anys, ja comencen a entendre moltes coses, moltes», explica aquesta estudiant de 16 anys, de 1r de batxillerat. «¿Per què estem amb ells?, perquè ells ens veuen com germans, com algú pròxim, no som els professors, amb la qual cosa poden sentir cert distanciament. Per això es confessen amb nosaltres o ens expliquen les seves coses ¡que ja pots imaginar-te quins problemes són!, però, com diu l’Aina, aquestes ‘personetes’ ja comencen a necessitar-nos i nosaltres hem de ser allà, al seu costat».

¿Quins conflictes, quines situacions resolen amb l’ajuda de la Comissió de Convivència? «Doncs, per exemple, una cosa tan senzilla», explica l’Aina, «com el descobriment del tràfic de fotos íntimes, personals, de companys i/o companyes. ¿Com ho sabem?, no perquè les ensenyin, sinó perquè en ocasions estem parlant entre nosaltres d’algú que no és al grup i salta algú i diu ‘ostres, doncs jo tinc una foto despullada d’aquesta noia’ ¿com? i de seguida hi intervenim».

Un altre dia, l’Ana i l’August descobreixen que dues companyes no poden ni veure’s perquè han acumulat problemes en la seva relació. «I no només, no, que s’han tret el nòvio l’una a l’altra sinó problemes d’estudis, d’amics, de classe, de convivència, que, quan intervenim i tractem, no ja que es reconciliïn i es converteixin en amigues inseparables, ¡miracles no en fem!, ens adonem que és pura tonteria tot i, per tant, com a mínim aconseguim que cada una faci la seva vida i no s’amarguin més l’existència».

La faldilla del Mikel

Hi ha casos que sorgeixen de sobte i que provoquen la satisfacció dels seus professors. N’hi ha de recents i n’hi ha de fa dos o tres anys. Per exemple, aquella ‘perfomance’ que va organitzar el Jorge, un altre alumne de 1r de batxillerat, quan va impulsar que els nois es presentessin a l’institut amb faldilla solidaritzant-se amb el Mikel, un estudiant basc que es va vestir amb una faldilla en la seva escola de Bilbao i el director el va enviar immediatament al psicòleg. El Mikel va publicar la història a Tik-Tok, la van veure gairebé mig milió d’estudiants, i el Jorge va revolucionar Son Ferrer.

O quan un bar musical pròxim a Son Ferrer va publicar a instagram que les noies entraven gratis. Desenes d’estudiants de l’institut van enviar missatges crítics a aquest compte, reivindicant que elles no eren un reclam ni ganxo sexual. El bar «va demanar perdó i va posar l’entrada gratis per a tothom fins a les 11 de la nit». No cal dir que tot va ser espontani. «Nosaltres mai expliquem el que fem, on, quan o amb qui intervenim», assenyala l’Ana, «una altra cosa és que, sovint, la gent se’n sol assabentar, però mai és motiu de debat. S’ha resolt i punt».

Fornés lamenta que, així com a casa, les coses semblen haver millorat bastant «tot i que tothom pot comprovar que el pes de la llar, la càrrega, la segueix suportant la dona», la societat i, molt especialment, la publicitat no ajuda gaire en aquesta missió de sensibilització contra les desigualtats. «Per no parlar de la bogeria del mòbil, de les xarxes. Ara hi ha dues realitats: el món real i el món de les xarxes, on tot val perquè no només és anònim, sinó que ni et veuen».

«Sovint, insisteixo, afortunadament cada vegada menys, a la ideologia dels pares, s’hi suma la publicitat», comenta Fornés. «Aquesta publicitat que cosifica les dones i sexualitza les nenes. I és que fins i tot per vendre un cotxe o un perfum treuen una dona impressionant, fent contorsions, que és una manera de dir tontos als homes, pensant que compraran aquest cotxe i/o aquest perfum pensant amb el penis, no amb el cervell».

Rosalía i Pedroche

La publicitat, les xarxes, el mòbil, Tik-Tok, Instagram, la música, els vídeos... tot, explica Fornés, ajuda a reforçar l’educació dels nostres joves. Aquesta biòloga, que sembla que agita la marmita d’Obèlix al llogarret d’Astèrix on s’eduquen 700 estudiants, preferiria, per exemple, «tot i que elles són tremendament lliures de fer el que vulguin ¡faltaria més!» que, per exemple, la carismàtica Rosalía, «les lletres de la qual són feministes» o la popular Pedroche li donessin un cop de mà a l’hora de no creure que el seu empoderament, és a dir, és una manera de ser feministes.

«Reivindiquem que se’ns valori com valoren els homes per la seva capacitat intel·lectual, artística, comunicativa... i el fet que mig Espanya estigui esperant quin vestit lluiràs a les campanades quan, al final, és un ‘no vestit’, en el qual ensenyes el cul i els pits, no té res de feminista. I aquesta imatge desmunta en dos minuts tot el que hem treballat en anys», lamenta Fornés.

Notícies relacionades

El llegat de Johan Cruyff a l’Hospitalet: Més que un camp

Una dosi de les vacunes de Pfizer i Moderna és efectiva en un 80%

Sona la banda de ‘Superdetective en Hollywood’, d’Eddie Murphy. Anem al poliesportiu on hi ha un acte reivindicatiu amb motiu del 25 de novembre, el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les dones. Per sort, no es produirà, el dolorós minut 1.119: assassinen més d’una dona per setmana: 58 morts a l’any per 52 setmanes. Un dels ‘petits’, l’Unai, de 12 anys, de 1r d’ESO, llegeix un manifest contra la violència de gènere i l’Àfrica, de 14 anys, estudiant de 3r d’ESO, recorda els noms i edats de les últimes víctimes.

Com diu l’Aina, aquestes ‘personetes’ contribuiran a un món millor de seguida, aviat, ¡ja mateix!