Izal alça el vol

Mikel Izal va deixar el seu treball en la companyia Boeing per la música. Sense un segell que le doni ales, ara assoleix cotes que ni sospitava. Estrena disc: 'Copacabana'

Izal canta en acústic ’Copacabana’. / RICARD FADRIQUE

Izal canta en acústic ’Copacabana’.
Izal va gravar per a ’Dominical’ l’acústic de la cançó i primer senzill del disc ’Copacabana’

/

6
Es llegeix en minuts
Núria Martorell
Núria Martorell

Periodista

ver +

Izal és un grup d’alta volada. Que el cantant que el pilota faci 1,95 és gairebé anecdòtic. Mikel Izal, enginyer de Telecomunicacions, va deixar la seva feina a l’empresa Boeing per navegar com a músic, sense sospitar les turbulències que hauria de superar la banda que va muntar fa cinc accidentats anys. Des de l’autotot –autoedició, autogestió, autopromoció– fins a recórrer en auto més de 600 quilòmetres, amb els instruments als genolls, per tocar a Andorra ¡davant de 3 persones!

Que en un sol estiu Izal hagi actuat en 27 festivals és més que una anècdota. I que hagi aglutinat 12.000 espectadors al Palacio de los Deportes de Madrid, també. El grup té disc nou, amb un nom que molts desitjarien com a destí: Copacabana.

Agafada la velocitat de creuer, la formació d’aquests nois a la trentena segueix imparable i sense cap discogràfica que els doni ales. “Ya ha terminado el tiempo de mirar a un lado”, canten en una de les seves 12 noves composicions, Hacia el norte.

Una ciutat difícil

La brúixola d’Izal els va portar a Barcelona. Aquí es van tancar tres mesos als estudis Blind Records per gravar el tercer compacte, per primera vegada amb productors externs: Santos & Fluren. I van aprofitar per rodar el videoclip del primer senzill: Copacabana és al Raval (l’escenari escollit), encara que les xules lletres de neó del nom del local (va existir un Copacabana al costat del Museu de Cera) es van afegir en la postproducció.

Barcelona ha sigut la plaça més difícil de conquistar per als izals. “Vam tenir inicis molt durs –explica el guitarrista, Alberto Pérez–. En qualsevol altra ciutat reuníem 200 persones i aquí, en una sala de Gràcia on vam tocar, a penes 18. A Becool, 80... Vam tenir fracassos estrepitosos”. El baixista, Gato (Emanuel Pérez), intenta trobar una explicació: “Ens han dit que el que a Madrid comença a sonar, a Barcelona triga un temps a arribar, potser perquè les referències són més europees”. El bateria, Alberto Jordá, prossegueix: “I la sorpresa va ser quan, després de molt temps sense tornar, vam omplir Razzmatazz [van estar molt a prop de l’overbooking]. El canvi va ser radical. I sense saber què havia passat realment”. La gira de Copacabana els portarà de tornada: al Palau Sant Jordi Club, l’11 de desembre.

L'enlairament

L’ombra de Mikel i la seva estatura xiprer arriben fins al cel. Va acabar Telecomunicacions a Bilbao i va exercir d’enginyer gairebé cinc anys. “Vaig treballar en un projecte de cel únic europeu per al Boeing 747. Però la meva relació amb la música es remunta a una edat molt precoç. Tinc fotos de petit graponejant el piano del meu cosí Fernando. Amb 13 anys vaig començar a compondre, usant un arcaic seqüenciador. I ja jugava amb segones i terceres veus de les línies melòdiques principals”, explica. Aquest tercer disc d’Izal comença amb un joc vocal (Prólogo) que s’incrusta directament a Copacabana, i així és com les interpreten en l’acústic que han gravat per a 'Dominical'.

Una vegada a Madrid, Mikel va descobrir el circuit de la música d’autor i la seva sorpresa va ser que les maquetes que presentava en locals com Libertad 8 i Búho Real tenien cert èxit i decidien programar-lo. “Agafava l’autobús i amb la guitarra em plantava a qualsevol ciutat d’Espanya en què hi hagués un lloc on em deixessin tocar. Vaig perdre diners, és clar. Però vaig guanyar taules”. El punt d’inflexió va arribar quan el 2008 va guanyar el Certamen de Joves Creadors de la Comunitat de Madrid. “Vaig tenir el primer indici que tenia una cosa per oferir i que em podia dedicar a això”, sospira. Arran d’aquest guardó, va participar en la Biennal de Joves Creadors d’Europa el 2009 a Macedònia, on va conèixer Gato, que havia guanyat el cicle Crea Jove de Màlaga amb el seu grup T de Trapo. Li va explicar que volia muntar un grup i explorar el rock i el pop. De tornada a Madrid, es van embarcar en la missió. Van anar sumant músics a la tripulació. Viatjaven amb el cotxe del guitarrista (ara també és el comptable), “i no hi havia manera que sortissin els comptes”, recorda Mikel.

El 2010 Izal ja planejava. “Els meus pares són gent recta, amb molt sentit de la responsabilitat. I que de sobte el seu fill, el teleco, i sempre tan bon estudiant, deixés la feina va caure com un torpede a la línia de flotació. Els vaig tranquil·litzar dient que em donava un termini i, si no funcionava, tornaria a en­viar currículums. Haver tingut un pla de vida tan clar i tan segur, i que aquells primers anys no generéssim res, econòmicament parlant, va ser dur, és clar”.

Camí de l'èxit

Izal va elevar la seva popularitat amb ‘El ascensor’, la cançó amb què va guanyar el concurs del programa de RNE Tablero Deportivo, i per això la banda va ser convidada a tocar allà en directe. Després tot va ser anar pujant pisos.

El 2013 va guanyar dos premis com a millor grup revelació: en els guardons de la Música Independent UFI i en els Rolling Stones. I un any després, també va guanyar el de Millor Artista Radio 3, que atorguen els oients. “Els premis et serveixen per agafar impuls, però no t’ensenyen el camí –constata Gato–. Te’ls has de prendre amb certa distància. Però sí que va ser curiós que des de dos àmbits tan diferents com són l’indie (UFI) i el mainstream (Rolling Stones) reconeguessin la nostra feina”.

Entre estils

Mikel constata que “hi ha certa destil·lació de la música: sembla que un grup només pugui pertànyer a un àmbit. Per això va ser tan indicatiu i superpositiu que l’UFI i la revista es posessin d’acord”. Tot això va passar abans de publicar el segon disc: Agujeros de gusano. Un àlbum que van gravar encara amb certes penúries, i això va propiciar descarts que ara brillen a Copacabana. És el cas del tema Los seres que me llenan. Necessitaven dues guitarres acústiques per defensar-la als concerts i no es podien “permetre aquest luxe, i menys per a només un tema”, recorda Mikel. La peça la van intercanviar per una altra, també en estoc, A los que volveremos. Per tocar-la, en tenien prou amb l’ukelele de Mikel (el miniinstrument que a les mans del pamplonès sembla encara més petit).

Notícies relacionades

A les atmosferes envoltants, èpiques, i als contrastos rítmics, Izal incorpora a Copacabana dosis d’electrònica. “En cançons com El baile ho fem de forma descarada. Ens venia de gust experimentar, sortir de la zona de confort”, assegura el cantant. I per a la gira comptaran per primera vegada “amb una escenografia més cuidada, un disseny de llums...”, explica. “Has d’estar a l’altura de les expectatives que generes, encara que impliqui una despesa. No podem seguir amb la mateixa filosofia que quan anàvem a sales de 100 persones. És un pas endavant necessari”.

La primera gambada d’Izal, la peça que es va convertir en un himne per als seus fans, va ser La mujer de verde: “¿Qué sucederà cuando las balas no reboten/ y los malos sean más fuertes/ y volar no sea tan fácil...?”, diu la tornada. Pertany al primer disc, Magia y efectos especiales. Izal vola. I no ho ha tingut fàcil.