Partido, èpics des de l'inici

Vegeu l'acústic de 'The apologist' amb el mòbil o a e-periodico.cat

Quan el director artístic del segell internacional Warner els va fitxar, els va descriure com «els Wilco espanyols». Però Víctor Partido, el líder de la banda Partido, llavors ja havia fet un llarg (gens fàcil) recorregut. El grup barceloní ha publicat un tercer i aclamat disc, 'The ruins'. I aquesta nit (a les 22.00), programats per Curtcircuit i dins del Festival Cruïlla, desplegarà les seves hipnòtiques melodies amb ressons èpics, entonades en anglès i amb vocació internacional, que tan bones crítiques reuneixen. El concert suposarà la posada de llarg de l'àlbum.

El cantant i timoner del conjunt va posar els fonaments del projecte cap a l'any 2001, de la mà del desaparegut Carles Cagigal. El que va ser membre de Selenitas, Velcro i Ovni, teclista de suport de Sidonie i productor de grups com Los Fresones Rebeldes, va ser qui el va animar a gravar: «Tens bones cançons i bona veu», li va dir. «Jo llavors treballava en una botiga de discos Castelló de Gavà. Després vaig arribar a ser supervisor de totes les botigues d'aquesta cadena, i muntant actuacions de Russian Red, Rosendo, Lori Meyers...», recorda. Però la precipitada i precoç mort de Cagigal el va portar a deixar la carrera musical. La clatellada va ser massa dolorosa.

En el destí d'aquest músic en essència, que al final va acabar la carrera de Dret, va aparèixer un altre amic clau: David Giménez. Va ser ell qui va recuperar els màsters perduts que Partido havia gravat amb Cagigal i sense que ell ho sabés els va penjar en un compte que li va crear a MySpace. Una discogràfica valenciana va decidir publicar 500 vinils amb aquest material. Les revistes musicals van començar a fer-se'n ressò. Havia arribat el moment d'armar-se de valor. I d'armar una banda, amb Edu Martínez (de La Habitación Roja) de còmplice fidel i amb el mateix Giménez formant part de l'escuderia.

A ritme de pop-rock amb fugues cap a la psicodèlia va néixer el magnífic disc 'Leaving all behind' (2012), produït per Paco Loco a Cadis. La melancolia impregnava moltes d'aquestes noves composicions. L'àlbum va cridar l'atenció d'Eef Barzelay, que els va contractar com la seva banda de directe (sota el nom de Clem Snide).

Mà de Santos

El cop de gràcia va venir, relata Partido, quan Santos es va postular per produir-los el següent treball. «El responsable de les millors produccions d'aquest any, Iván Ferreiro, Quique González... ¡volia treballar amb nosaltres!», exclama el cantant, feliç amb l'edificant resultat de 'The ruins'. «Un disc més de banda, col·lectiu; menys d'autor. Més ric en sonoritats i no tan èpic i intens com el primer», descriu. ¿Un viratge intencionat? «Sí, sempre hem dit que sonàvem massa èpics --riu--, i venia de gust fer una cosa més lleugera».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Per a Partido, el més important sempre és «la melodia de la veu». Assegura no sentir-se un bon guitarrista ni un gran poeta. «Les meves lletres estan massa codificades», sosté aquest fan declarat del power-pop. «Has de trobar una melodia que enganxi. Que determini la peça. Que sigui accessible per al cantant però amb un punt de complexitat. Obligar-se a posar el llistó més alt».

Partido es mou en un lloc indeterminat entre el 'mainstream' i l'indie, sabent treure el millor de cada casa. La seva ambició és «seguir en aquesta progressió i arribar a més gent». «He esperat molts anys. I per sort no em sento gens pressionat ni condicionat per res ni ningú. Tinc clar que la projecció de Partido serà fora. He gravat amb el millor productor d'aquest tipus de música que hi ha a Espanya. Ara toca fer el salt».