El gen rebel de Burruezo

Va ser el líder de Claustrofobia, un grup que va il·luminar l'underground barceloní als anys 80. Una banda «que era indie quan no hi havia indies, naïf quan no hi havia naïfs». Amb aquesta formació Pedro Burruezo va aconseguir que un dels seus discos, Repulsión (1987), fos elegit com el millor àlbum nacional de l'any per la revista Rockdelux. «No vaig fer res més que trencar barreres, com ara», afegeix, referint-se a Misticísssimus coralliumm, el treball que diumenge presentarà al Centre Artesà Tradicionàrius (CAT) amb la seva nova formació des del 2004, Bohemia Camerata, i amb la Coral Cypsella (que també canta en el compacte).

«Reivindico l'origen sagrat de la música, que les últimes dècades s'ha convertit en entreteniment, que em sembla bé -aclareix-. Però és una llàstima que perdi el seu origen: la seva funció d'aportar pau. I més en aquests moments en què tothom busca revolucions ¡quan la bellesa és una revolució en si mateixa!».

Per Burruezo, abordar la seva música «medieval, contemporània i mediterrània», cantar aquests «missatges de grans místics» que inclou en les seves lletres, acompanyat per 50 veus, «és una experiència meravellosa». «Algunes d'aquestes músiques són tonals i creen climes embriagadors, amb els seus ritmes repetitius. Té alguna cosa d'èxtasi. De trànsit», constata aquest expert del sufisme, ecologista (és el director de The Ecologist per a Espanya i Llatinoamèrica) i assessor de l'Associació Vida Sana i de la fira Biocultura.

Burruezo trenca totes les convencions. «Dec tenir incorporat un gen en la meva creativitat artística: el de la incomprensió», riu, recordant com pel fet de ser un avançat al seu temps rep tota mena de crítiques. «Els megafans de Claustrofobia no entenen que ara faci una cançó dedicada a sant Joan de la Creu i m'introdueixi en la música sagrada sense disfressa, sense barbes. Però en el seu moment tampoc entenien que féssim una cançó amb una caixa de ritmes i una guitarra flamenca».

Una vida de pel·lícula

El músic i ecoactivista és el protagonista del film Las 3 vidas de Pedro Bu-rruezo (Verne Films) de José López, en què fins i tot Alberto Guijarro (codirector del Primavera Sound) es rendeix davant ell. Un documental que es va estrenar el 24 de gener al cine Truffaut de Girona i que a l'abril arribarà a les cartelleres.

I no sap encara què acabarà passant amb la banda sonora que va compondre per a la guardonada pel·lícula Història de la meva mort, d'Albert Serra i que no va arribar a formar part de la cinta. «Me la va pagar, però al final no li va encaixar i ara estic pensant què fer amb aquest preciós material».

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Per Burruezo «hauria sigut fàcil acabar convertit en un artista maleït, outsider, solitari. Seria el camí natural. Però jo tiro cap a la rebel·lia dels rebels. Prefereixo fer una crida a la bellesa. A la serenitat».