Viatge emocional, amb Èric Vinaixa

Èric Vinaixa és un erudit de la música i un multiinstrumentista que amb 7 anys ja tocava l'acordió i que amb 9 va debutar a la Banda de Música de Miravet (la seva població natal, a la Ribera d'Ebre), després d'haver après a tocar el bombardí, el fiscorn, el trombó... Fins que el rock va escombrar amb tot. Va crear el grup Rodamons, amb el qual va editar dos discos i va compondre memorables cançons com L'últim anònim. A finals del 2010 va treure el seu primer àlbum en solitari, La famosa gemma de Galveston. Havia descobert un registre més íntim. El mateix que ha seguit explorant en «l'intens i elegant» Insinuacions. Un treball acurat amb una «buscada producció vintage», admet, que dissabte presentarà a la sala Luz de Gas.

«Amb el format rock tot era adrenalina, molt guitarrer. I setanter. Ara he invertit les proporcions -relata-. He anat a buscar la part més personal del gènere, fusionant-lo amb una mica de pop, de blues... de totes les meves influències. Tot més relaxat, però ¡amb molta intensitat emocional!»

L'essència del seu nou disc és que en la vida res del que diguis serà interpretat de la mateixa manera. «Les persones ens comuniquem amb les insinuacions, amb més intensitat o menys». I en el seu compacte s'insinuen paraules, conceptes, «i fins i tot molts instruments que entren i surten. I que potser la gent no els descobreix fins que escolta el disc unes 40 vegades».

L'àlbum l'ha compost, produït i arranjat el mateix cantant, que fent gala del seu virtuosisme també s'ha encarregat dels pianos, guitarres i percussions. I entre les col·laboracions que hi figuren, sorprèn gratament la de l'actriu Mercè Martínez, a la peça Suplicava la reina.

 

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

«La vaig conèixer personalment en un concert, just quan estava a punt d'entrar a gravar. Sabia que cantava, i a més amb aquella veu tan negra, tan soul, tan poderosa. Així que vaig pensar que encaixaria perfectament en el tema», explica. Una lletra, per cert, amb insinuacions, sí. I també amb lascívia: «Entregaré el meu cos al gran plaer... Ella reina i jo guerrer./ I cavalcàvem. / I sacsejàvem./ I descobríem junts l'univers./ Suplicava la Reina».

Insinuacions compta amb un bonus track molt especial: Dorm, petita, dorm. Una cançó de bressol que dedica a la seva  filla, amb els primers plors després del part de fons. «El naixement de la Júlia és de les coses més bèsties que m'han passat. És molt fort. I se'm posen els cabells de punta cada vegada que l'escolto al disc. La meva voluntat era fusionar una experiència tan brutal amb l'art. Tot i que un part és art per si mateix».