Alberto Montero, trobador i psicodèlic

Resulta difícil ubicar l'univers artístic d'Alberto Montero, tot i que ell en el seu últim disc situï les seves coordenades a Puerto Príncipe (el nom de la capital haitiana i del carrer barceloní on resideix). Aquest és el títol del nou treball d'un cantautor que tant remet a l'acid-folk dels 60 com desborda psicodèlia i barroquisme. Sigui com sigui, el seu tercer compacte, el primer que publica amb el segell català BCore, ja ha estat catalogat com a obra de culte. El 20 de febrer el presentarà al Centre Cultural Albareda (Poble-sec), programat pel Festival Barnasants.

«No és fàcil etiquetar-me -admet el músic valencià-. Vaig començar amb influències més del folk anglosaxó, però ara mateix... Vaig des de Vainica Doble fins a Spineta... Al final, un acaba aglutinant tota la música que li agrada i se la fa seva. Però bé, suposo que estic molt a prop del folk. I que majoritàriament les meves cançons són ara més acústiques».

El compacte comença amb el tema que bateja l'àlbum, segurament el que deixa més en evidència que és inútil intentar definir estilísticament aquest explorador de camins d'expressionisme oníric. Es tracta d'una llarga peça de 6,21 minuts de durada (res més allunyat del format de radiofórmula). I que entre els «papapapa» del principi i del final (l'única part cantada), hi ha un embolcallant paisatge sonor que sembla especialment creat per a una banda sonora.

Barroquisme folk

«És que precisament és una cosa que m'agradaria fer, música per a pel·lícules», admet aquest artista, capaç també d'exercir de trobador medieval a l'ús, i que, a més, es declara un apassionat del barroc. «Quan em vaig posar a compondre Puerto Príncipe vaig començar amb aquest papapapa i la resta va anar sorgint a manera de variacions, amb aquesta primera part amb un ritme més africà. La resta són com connectors d'un tros a un altre. Però jo no em plantejo mai les peces ni els discos de forma conceptual -aclareix-. És després quan ho intento relacionar. Sobretot a l'hora de seleccionar l'ordre de les cançons».

Aquesta meravella instrumental la combina amb cançons amb fusta de hit (Hoy y ayer) i temes d'autèntica explosió progressiva (Manada de árboles). L'àlbum té varietat sonora i alhora coherència en el seu discurs. I suposa un nivell més de qualitat respecte al seu ja aclamat compacte anterior Claroscuro, que va marcar tot un punt d'inflexió en la seva carrera (més enllà del canvi idiomàtic i que deixés enrere l'anglès).

«Claroscuro era més íntim, més fosc. Un àlbum molt personal. I més difícilment defensable amb banda. Gairebé totes les composicions van sorgir a partir del meu trasllat a Barcelona per motius de feina. Va ser el principi de la meva independència. Vaig sortir del meu entorn. Em vaig allunyar dels meus amics. Va ser una etapa dura», recorda l'exintegrant de la poderosa banda de rock psicodèlic Shake.

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

Montero va tornar a València, com va fer amb el disc predecessor, per gravar Puerto Príncipe al mateix estudi, el del seu guitarrista Dani Cardón. I va voler comptar amb dues destacables col·laboracions: la de Pau Rodríguez (àlies PapaDuPau) de Za! a la trompeta, i la d'Isabel Fernández, ex-Charades (veu i cors).

Montero és un autor discret i tímid. Però la seva enorme creativitat no passa desapercebuda. El seu disc figura en el número 25 de la llista dels millors segons el blog dels Estats Units WYMA (When your motor away).