Melendi: «Un dia vaig descobrir que jo era el meu pitjor enemic»

Aquest tros d'home d'1,91 ha resultat ser un ploraner. Elcoachde llàgrima fàcil deLa Vozacaba de treure el discLágrimas desordenadas,que ja és número u a iTunes.

-El seu primer disc ja com a celebrity.

-Sí. Però no crec que afecti la meva música. Almenys tan aviat. El que pot passar és que gent que tenia les orelles tapades, impermeables a la meva proposta, ara les obri. Però tot comporta un procés.

-¿Era conscient que a molts els provocava una certa urticària?

-Sí, he provocat rebuig perquè mai he cedit davant de res. És probable que no em coneguessin, o que només sabessin de mi alguna cosa negativa, després d'allò que va succeir [sospira, referint-se a l'incident de l'avió en què va provocar un altercat tan gran que el capità va decidir tornar i va acabar detingut per la guàrdia civil]. Mai havia deixat veure la meva personalitat. I a la gent els ha sorprès doncs això, coneixe'm arran de la meva participació al programa La Voz.

-¿Ha tornat a viatjar en Iberia?

-Sí, és clar. Sense problemes. Tot es va solucionar la setmana següent.

-Però, ¿com es pot passar de les rastes a l'allisat japonès?

-La vida són canvis continus; aprenentatge. L'única diferència és que el meu és visible. Tinc un amic cirurgià que si l'haguessis vist amb 15 anys pensaries, ¿deixaré la meva vida en mans d'aquest?

-¿I quin és el verdader Melendi?

-El que ha sigut sempre: una persona normal, sensible. Amb els seus complexos i les seves històries.

-En aquest disc s'ha tornat «més tou», admet. I més romàntic.

-Tenia més clar el que volia. La meva carrera a llarg termini és de cantautor i sé que les lletres són el més important, mentre que la producció ha de ser mínima. Preval el que vull explicar. He unit, unificat les meves diferents etapes, i el canvi no ha sigut tan dràstic. Només he evolucionat musicalment, que és del que anava més verd. Fa 12 anys que estudio, enriquint-me.

-Vostè mateix ha reconegut obertament que no té una gran veu...

-La meva veu no dóna per més i sóc conseqüent amb el tipus de cançons que faig. I aquesta coherència és el secret de l'èxit. I el d'explicar històries amb les quals la gent s'identifica.

-Aquest és el seu àlbum més autobiogràfic i és fàcil reconèixer-lo en cançons com De pequeño fui el coco, amb guindes com «fui el primero que me dijo 'oye Ramón, creo que te estás pasando de cabrón'».

-Entre els 25 i 26 anys vaig canviar. Va ser un procés dur. Tenia moltes manies, molta merda a dins, i em vaig adonar que jo era el meu pitjor enemic. Tots som models de pensaments que generem de petits i si són equivocats costa canviar-los. I jo els vaig confrontar amb la realitat quan vaig ser pare. Vaig fer unreset. Podria haver sigut Peter Pan fins als 50 si no hagués tingut els meus dos fills.

-Una altra peça que sorprèn és Cheque al portamor, amb estrofes com: «Yo vivo un cuento chino y tú en una peli de Almodóvar».

-Parla de la importància que donem al físic quan, si no hi ha res més, la passió desapareix al cap de tres mesos. Donem massa importància a tot el que no en té.

-Una altra lletra autoretrat: «Yo antes era un calavera y ahora aquí en mi habitación viendo una telenovela cualquiera, nena se me cae el lagrimón» [és de Tu lista de enemigos].

-Cada vegada estic més sensible. Amb l'edat un és cada vegada més permeable. De petit ets més egoista, però amb fills aprofundeixes més.

-¿Per què plora tant a La Voz?

-Allà mirem d'exterioritzar. Es genera una energia molt bonica però també hi ha moments durs perquè no sempre tens la sensació de prendre una decisió justa. I de nit comences a donar voltes al tema quan veus que et pots haver carregat la vida d'aquella determinada persona. Sempre els dic que no els afecti, però també per alliberar-me jo de la culpa. És complicat. I hi ha gent com Mercedes [una àvia sevillana amb molta gràcia i tendresa] que et toca de manera especial. És un programa molt bonic.

-Doncs conec més d'un artista que s'ha negat a actuar-hi argumentant que es concep la música com una competició de ring...

-Només és una manera metafòrica de plantejar-ho. I s'ha de ser pragmàtic. Avui dia és molt difícil fer-te un forat en el món de la música. I aquí al guanyador li asseguren tres discos i un seguiment continu.

-Més llàgrimes. Però aquestes molt dures: «Lágrimas de sangre», canta, a La tortura de Lyss. Una història d'un incest amb suïcidi inclòs.

-En un correccional de Galícia vaig saber del cas d'un que va morir a la presó d'una manera complicada. Era la tercera generació d'una família que havia patit abusos infantils. I em vaig espantar quan vaig investigar i vaig comprovar l'elevat índex de casos que hi ha a Espanya. Sempre he tingut fe en l'ésser humà, però això et fa veure com es pot arribar a ser de malalt. M'impressiona, a més, la vergonya que pateixen les víctimes en silenci. No ho confessen ni que les torturin. Inicialment la vaig titularLa tortura de Ruth, però després del cas de Granada no ho vaig veure oportú.

-Al disc també parla de les drogues a Mi primer beso. ¿No creu que hi ha molta hipocresia sobre aquest tema?

-Molta. Se m'ha titllat de fer apologia de les drogues i sí, jo arribo a casa i em fumo algun porret, però fixa't en lletres meves com elMesías de Vallecas:acaba en mort. La gent sent només això de les drogues i no hi veu la lliçó. I llavors penso que alguna cosa dec estar fent malament. A més, crec que si les legalitzessin tot seria diferent. El que atrau és el que està prohibit. ¡Si quan un fuma el seu primer porro segur que vomita! ¡Si s'ha de fer un esforç per enganxar-s'hi!

-El disc acaba amb un cant a la utopia: De repente desperté. ¿Quin ha estat el seu despertar més revelador?

Notícies relacionades

Callar per cridar més alt

'Dios es mujer y se llama Petrunya': desafiar el masclisme

-El que et deia abans de fa sis anys, amb el meu primer fill. Vaig haver de triar entre ser un nen tota la vida o madurar.