Aleix Espargaró compleix el seu GP número 300 en la cresta de l’onada

19 temporades després, 299 grans premis més tard, cert, una sola victòria després (Argentina 2022), 9 podis, 4 ‘poles positions’ i 2 voltes ràpides més tard, Aleix Espargaró manté la millor classificació de la seva vida (tercer en el Mundial de MotoGP) i aspira al títol gran, ja que està a només 27 punts de l’italià ‘Pecco’ Bagnaia (Ducati), nou líder del campionat gran, quan resten només en joc 50 punts (Malàisia i València). Tota una proesa.

Un gran veterà

Com diu el seu assistent i amic inseparable, Juan Lacueva, «Roma no es va fer en un dia». «La història de l’Aleix és la història d’algú, d’un jove, que, per sobre de moltes coses, de moltes, creu en si mateix. És la perseverança feta persona, esportista, gladiador. L’Aleix no llançarà mai la tovallola quan tingui un objectiu, gran o petit, per complir i ell mateix, al llarg d’aquests 19 anys que, com es pot comprovar pel seu historial, han sigut molt més amargs que dolços, molt més durs que feliços, sempre ha aconseguit posar-se un objectiu pel mig: ser millor l’endemà. I per aconseguir-ho s’ha sacrificat molt i ha treballat molt fins a aconseguir, per fi, que una fàbrica el recolzi, que cregui en ell i que li doni la moto amb què poder demostrar el que val. Hi ha molta gent feliç pel que li està passant a l’Aleix, molta».

Aleix Espargaró va córrer 23 grans premis en 125cc, 44 en la desapareguda categoria de 250cc, 17 en Moto2 i, ja ho veuen, aquest divendres, a Sepang, arrencarà el seu GP número 216 en MotoGP. És a dir, som davant el GP número 300 d’un pilot que ha reconegut, ja des de fa molt temps, sentir-se «l’home més feliç del món». ¿Per què?, «perquè em sento molt afortunat, ja que la meva feina és la meva passió i tinc una família, la meva dona Laura, i els meus fills Max i Mia, de somni, i perquè, sí, ho he de reconèixer, tinc tot el que un home pot somiar».

Aleix Espargaró recorda ara que, «quan fa sis anys vaig començar amb Aprilia després de treballar molt dur amb Suzuki, ningú volia anar a Aprilia, ¡ningú! Ningú volia liderar aquest projecte, però, pas a pas, és increïble el que hem aconseguit i ara estem molt a prop dels millors, acariciem el títol i correm i lluitem amb el cap molt alt. No hi ha dubte que tot l’aconseguit és una cosa que ens fa sentir molt orgullosos a tots els que treballem en i per a la fàbrica de Noale d’Aprilia».

I és que la història és així de certa. Quan Aleix Espargaró es va arriscar fitxant per Aprilia ningú volia pilotar per a la firma italiana. El mateix Aleix va parlar amb pilots joves de Moto3 i Moto2 perquè s’unissin a aquest projecte i tots van rebutjar les ofertes, esperant les altres marques. «L’arribada de Massimo Rivola, procedent de la F-1, ho va canviar tot. El Massimo va revolucionar Aprilia, especialment amb la seva organització, i va començar a especialitzar la gent i a crear departaments nous. Abans Romano Albesiano estava a càrrec de gairebé tot i no podia amb tot. Ara, amb més recursos i la mateixa passió, perquè si alguna cosa sobra a Aprilia és passió, hem aconseguit ser competitius, molt competitius. Ens faltarà una miqueta, sí, és cert, va quedar demostrat, diumenge passat, a Phillip Island, però perseguirem aquesta perfecció».

No cal dir que a Aleix Espargaró li encantaria guanyar a Sepang, en el GP número 300 de la seva carrera. Bé, la primera victòria de la seva vida va arribar en el GP número 200 de MotoGP, a Termas de Río Hondo, a l’Argentina; «¿per què no podem celebrar el GP número 300 amb el triomf a Sepang?. Difícil, difícil, tot costa molt en MotoGP i a nosaltres més que a ningú, però lluitarem des del mateix divendres, que és quan cal lluitar per les coses».

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Aleix Espargaró reconeix que no hauria arribat aquí, és a dir, al seu GP número 300 i, a sobre, com a candidat al títol de MotoGP, sense l’ajuda «inestimable, única, providencial» de la seva dona, la Laura. «És la millor ajuda que he tingut mai, perquè ella és capaç de fer una cosa molt difícil, que és que quan arribo a casa em dona un suport incondicional. Abans arribava a casa i era impossible no pensar en la derrota de diumenge, però, en els tres últims anys, ella i, evidentment, els bessons, el Max i la Mia, han sigut la meva força. La família és la meva vida, la meva motivació, em donen molta energia, ells aconsegueixen que sigui competitiu».

El més gran dels Espargaró confessa que és «com el bon vi, que millora amb els anys. Hi ha pilots que aconsegueixen victòries i, fins i tot, títols molt joves i als dos anys desapareixen i tornen a casa. Aquesta professió és un treball molt dur. No és un treball, és una passió, i cal viure-la amb tota la intensitat del món, sabent que et jugues la vida, però sense pensar en això».