«Vull córrer, doctor; si cal, talli’m el dit»

El cas és que Chantra estava decidit que el 2022 fos l’any de la seva consagració en el campionat de les dues rodes després de cinc temporades jugant-s’hi la pell. Ho ha aconseguit, però ha hagut de patir de valent. Chantra va protagonitzar un accident espectacular en la ‘quali’ de dissabte del primer GP de la temporada, a Lusail, Doha, Qatar, en la segona volta, en el revolt cinc. La mà dreta, la del gas, la del fre davanter, va quedar atrapada sota la moto i el dit petit va quedar (gairebé) destrossat del tot.

Perill d’amputació

Chantra va acudir a la clínica del circuit immediatament, acompanyat del seu cap d’equip, l’expilot japonès Hiroshi Aoyama, mà dreta d’Alberto Puig en el ‘team’ Idemitsu Honda Àsia, i del seu inseparable assistent i àngel de la guarda, Toni Calvo. Els metges del traçat qatarià li van netejar la ferida, però li van dir que havia d’acudir a un hospital de Doha. «Aquest dit corre perill», li van afirmar.

Una vegada a l’hospital, Chantra ja va dir que no volia saber res del dit, que ell volia córrer l’endemà el seu primer GP de l’any. El cirurgià plàstic que el va atendre va dir que «¡ni parlar-ne!» i, després de fer diverses radiografies, netejar-lo bé i confirmar que el jove tailandès no només tenia la primera falange trencada sinó també desplaçada, els tendons superiors desapareguts («van quedar enganxats a l’asfalt», recorda el doctor Xavier Mir, que va ser qui el va operar i va aconseguir un altre miracle) i desapareguda una de les dues artèries que reguen el dit petit, li va recomanar que es posés en mans d’un especialista si no volia perdre el dit. A Chantra, perdre el dit li era igual; ell el que volia era córrer.

Aoyama i Calvo van trucar dissabte a la nit al doctor Mir, li van passar les radiografies i es van citar per a la nit següent, de diumenge, a l’Institut Dexeus. «Vull córrer, doctor, si cal, talli’m el dit», li va dir el simpàtic i aguerrit Chantra a Mir per telèfon. «Tranquil, Somkiat, tranquil, quan arribis en parlarem, no et precipitis», li va comentar el metge.

Èxit total

«La veritat és que el dit estava fatal, molt malament, però amputar és l’últim en què pensem. El pitjor problema era que havíem d’intentar inserir els tendons que flexionen l’articulació i, tot i que es podia amputar la primera falange, al final vam aconseguir salvar-la, això sí, soldant-la amb un cargol a la segona falange», explica Mir.

El cas és que la intervenció va resultar un èxit. «Massa», va pensar Mir, «ja que temia, com així va passar, que Chantra volgués córrer, a Indonèsia, immediatament. Jo li vaig recomanar que no viatgés a Mandalika, però per a ell era, va dir, vital. Vam quedar que hi aniria i es provaria sota la supervisió del doctor Ángel Charte, ja que el perill d’infecció, en aquests casos, és molt elevat».

«És cert que a Somkiat, tot ímpetu, no li importava perdre el dit petit», explica Toni Calvo, «i, no perquè pensés que no serveix per a res, sinó perquè estava obsessionat amb córrer a Mandalika, no sé si perquè pensava, com així va passar, que era la seva gran oportunitat. Ni idea. Porta 50 grans premis, i pensar que aquest seria el seu semblava un somni més d’un pilot apassionat per la seva professió, però vam fer les proves i va anar de meravella».

Victòria històrica

Notícies relacionades

Marc Márquez es converteix en invencible en el GP d’Aragó

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

En efecte, Chantra es va provar divendres i va ser penúltim en el primer entrenament d’Indonèsia, però 18è en el segon, i el doctor Charte el va deixar continuar corrent. En la ‘quali’ va acabar quart i, a la sortida, va sortir disparat, es va col·locar líder i va arribar a la meta com a guanyador, convertint-se en el primer tailandès que guanya un GP del Mundial. Chantra va fer, sí, la carrera de la seva vida, perseguit primer per Sam Lowes, després per Aaron Canet i, al final, per Celestino Vietti, però tots tres sempre lluny d’ell.

La primera trucada de Chantra, eufòric, fora de si, al box va ser, com no podia ser d’altra manera, per al doctor Mir, que va celebrar un nou miracle. El tailandès va córrer amb el dit petit de la mà dreta disparat, però podent agafar-se al manillar i frenar sense problemes amb el dit índex i el del mig de meravella. La festa, la celebració, el multitudinari galimaties que esperava Chantra a Bangkok l’endemà va ser, sí, històric. I això que ell volia, si era necessari, que li amputessin el dit.