«A Moto3 no hi ha més morts de pur miracle»

Gabri Rodrigo (Barcelona, 1996), català amb arrels argentines, la bandera de les quals defensa al Mundial de la petita cilindrada, ha començat a tenir respecte, que no por, «més de la que mai vaig pensar que tindria», a Moto3, per això és feliç d’haver firmat ja el seu nou contracte, el de l’any que ve, per fer el salt a Moto2.

El noto seriosament preocupat per les últimes morts. Com tots ¿no? Des de fa un parell d’anys, tot i que molt especialment aquesta temporada, pateixo una gran contradicció. Penso que tots en el Mundial, organitzadors, circuits, marques, equipament, pilots, estem fent l’impossible perquè les carreres siguin el més segures possibles, però és absurd obviar que practiquem un esport summament perillós, de risc, de contacte i, per tant, mai evitarem que hi hagi caigudes, accidents i morts. Mai. A aquesta observació de gratitud a l’esforç de tots, aquest any hem afegit la mala sort. Hem tingut molt mala sort i s’han ajuntat una sèrie de factors que han fet que es produeixin tres morts molt seguides que han augmentat aquesta alarma que tots portem incorporada, latent, assumida, al nostre cap. És la primera vegada que sento que el meu esport és més perillós del que pensava.

¿I té por? No, no, mai. Aquí ningú té por. Si tens por, et paralitzes, no pots pujar a la moto. A més, si ho fessis, series un perill per als teus companys. Nosaltres tenim assumit el risc, el perill, des de petits. És gairebé el primer que aprens i interioritzes. No, no, el que passa és que hem portat la categoria de Moto3, la que serveix de trampolí a les altres, aquella en la qual comencen els joves i lluiten per fer-se un lloc a MotoGP, veu, aquest és un altre problema, tots hi volen arribar ¡ara mateix! ¡com més aviat millor! a MotoGP, i és una divisió tan igualada, tant, en l’aspecte tècnic i de moto, que per destacar hi ha qui decideix afegir més risc, valor, gosadia, irresponsabilitat, inconsciència, que d’altres. I, de vegades, aquestes ànsies, aquest excés, provoquen accidents, caigudes.

És evident que quan veus una carrera de Moto3 la sensació de perill és permanent. Miri, ho diré en bon to, però és com ho sento: a Moto3 no hi ha més morts de pur miracle. S’ha convertit en una categoria molt perillosa i jo ja tinc ganes de fugir-ne i fer el salt a Moto2. Tot va començar amb una proposta la mar de lògica: fora motos oficials, de fàbrica, a Moto3, una categoria de promoció, i així igualem la graella. Perfecte, es van acabar aquells míssils que portaven Maverick (Viñales) o Rins (Álex), per donar dos noms, no per criticar-los, ¡sisplau!, i augmentem la igualtat i la lluita. Però aquesta igualtat i, sobretot, la tremenda capacitat que el que no corri tant o sigui tan bo es pugui agafar al rebuf per ser davant ha fet que les carreres siguin en grup, de fins a 20 pilots, i el risc sigui tremend. Era just, sí, que tots correguéssim amb el mateix material, però ningú va pensar en les conseqüències d’aquesta igualtat, que és més risc, perill, caigudes i, sobretot, atropellaments.

I alguns nens inconscients. Miri, no seré jo qui assenyali ningú. Tots cometem errors. Quan les carreres són en grup, quan tu, sense ser el més ràpid ni el més expert, però sí el més jove, el més atrevit, el que tens menys a perdre o el més pillo per viure eternament en el rebuf i aconsegueixes fer-te amb els bons, amb els ràpids, estàs comprant números per provocar algun accident. I sempre són no desitjats, sense voler. Li repeteixo: per com anem, per com correm, per al tipus de carreres que protagonitzem, passen poques coses, de veritat.

El perill és que t’atropellin. Aquest és el perill de Moto3. ¿Per què?, doncs perquè a Moto2 i MotoGP de seguida s’obre el grup, s’estira. A tot estirar, les tres primeres voltes de MotoGP tenen un perill similar però, després, els bons, els que tenen ritme, se’n van, adeu. A MotoGP, agafes un segon, ja no te’n dic dos, i ja no t’agafen. A Moto3, és impossible agafar ni cinc dècimes. I quan les tens, entre revolt i revolt, que per a nosaltres és una recta, sobretot si agafes rebuf, atrapes qualsevol ¡qualsevol! Si desaparegués la possibilitat dels rebufs, no sé, si correguéssim sense carenats, el risc baixaria tremendament. I li confesso que no sé com podem reduir el perill a Moto3, no tinc ni idea per més coses que s’han comentat. Quan et cau algú davant i venim en manada és un miracle no atropellar o que t’atropellin.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

Ja veig que no culpa els més joves per assumir més risc del necessari. Estem en una categoria de formació, de promoció i, sobretot, no ho oblidem, en un campionat, el de Moto3, on tots ens busquem la vida per brillar i merèixer un lloc a Moto2 o MotoGP. I, si les motos són iguals i/o els rebufs et permeten estar amb els millors, hi ha qui decideix que l’única manera de marcar diferències és arriscar més del que cal. Sí, pot ser. Hi ha hagut una cosa que ha provocat l’augment d’aquesta agressivitat o ganes: els pilots que aconsegueixen pujar a MotoGP cada vegada són més joves i alguns fins i tot se salten el període d’aprenentatge de Moto2 i, clar, tothom vol anar a MotoGP. Repeteixo, no ho critico, cadascú sap el risc que assumeix, però, de vegades, tinc la sensació que els més joves creuen que el premi a jugar-se la vida és MotoGP.

Està vist que, a Moto3, cada vegada es necessita més sort per eludir l’accident, la lesió, la mort. Doncs sí, lamentablement és així. Per això dic que desconec quina és la solució. No hi ha més remei que començar de nen, de jove, amb motos petites, no pots fer que Moto3 siguin motos de 600 cc, no té sentit amb 16 anys. I si ho fessis en el Mundial, l’únic que faries seria desplaçar el perill als campionats nacionals, és a dir, el trauries de la pantalla de televisió. I, respecte a la sort, li diré que tots, tots, nosaltres, en tots, tots, els entrenaments i carreres, hem vist, sofert i protagonitzat caigudes, individuals i col·lectives, on no ha passat res. Però on t’has posat les mans al cap i, després, a la nit has pensat ‘em podia haver matat’. Això és sort. La caiguda de l’altre dia a Austin va ser ¡esgarrifosa! i cap dels quatre pilots es va fer cap rascada. Altres vegades, amb menys, amb molt menys, et trenques cinc ossos o et mates.