DEBUTANT EN EL MUNDIAL DE MOTO2
Raúl Fernández, el ‘rookie’ que guanya amb una mà
El pilot de KTM, de només 20 anys, va guanyar a Aragó set dies després d’operar-se la mà dreta i va sumar la seva cinquena victòria, a la recerca del rècord (7) de Marc Márquez el 2011
Raúl, que volia seguir un any més en la categoria intermèdia, farà el salt a MotoGP per decisió de la marca austríaca, que vol aprofitar el potencial de la seva jove estrella
Continuem donant voltes als ‘rookies’, als principiants del Mundial, als debutants en les diferents categories i, sí, en efecte, aquest ‘tauró de Mazarrón’ de Moto3, aquest Pedro Acosta, que diumenge va cometre el seu primer error i va demostrar tenir la flor dels campions (o futur campió), o aquest impressionant Jorge Martín a MotoGP, ressorgint d’una greu i seriosa lesió, d’hores de quiròfan i mesos de rehabilitació, són exemples magnífics per demostrar que, per baix i per dalt, el motociclisme espanyol està (encara) farcit de megaestrelles que ens faran disfrutar de grans carreres i seguir a la cúspide d’aquest esport.
Però al mig, en la categoria on acaben de coure’s dels grans, està destacant algú que viu, no ja el somni de la seva vida, que el va complir al convertir-se en pilot del Mundial quan va debutar, com no podia ser d’altra manera, a València, el 2016, sinó la conquesta de l’impossible: igualar les set victòries del ‘rookie’ Marc Márquez, el 2011, quan va guanyar set curses i no va ser campió, l’any del seu debut, per aquella lesió a l’ull, que li va impedir concloure una temporada brillantíssima. Perdó, una altra.
Un debut estratosfèric
Estem escrivint sobre Raúl Fernández, un madrileny de només 20 anys, que està lluitant a braç partit i ossos trencats, reconstruïts, contra el líder i, de moment, favorit al títol de Moto2, que no és cap altre que l’australià Remy Gardner, vaja, el seu company d’equip a la factoria del finlandès Aki Ajo (i KTM). Raúl, que ha guanyat ja cinc grans premis (Portugal, França, Holanda, Àustria i Aragó) i ha aconseguit vuit podis en 13 carreres, té encara cinc cites (aquest cap de setmana a San Marino i, després, als EUA, Misano, Algarbe i València) per sumar alguna victòria més i atrapar o superar el més gran de tots els temps. Això sí, Raúl és el primer a reconèixer que el títol està molt difícil, «ja que Remy està fent una temporada rodona, tot i que estem a 39 punts d’ell i queden encara 125 per jugar-se».
Però és que Raúl està brillant d’una manera espectacular i tothom acaba de reconèixer que la victòria que va conquistar, diumenge passat, a Motorland, no té precedents. Va ser una victòria que ell va dedicar, molt especialment, al seu amic Huguito Millán, de 14 anys, mort, precisament, a finals de juliol en una carrera al circuit aragonès. «L’Huguito era meravellós i aquest cap de setmana he estat amb la seva família, així que res millor que dedicar-li aquest triomf, ja que és com si hagués guanyat ell. L’última volta me l’he passat, no només plorant a crits del dolor que tenia a la mà dreta, sinó de l’emoció de poder dedicar aquesta victòria a l’Huguito i els seus pares».
Les mans del doctor Mir
Però aquest sonat triomf va tenir, també, una doble dedicatòria i agraïment «infinit». I va ser per a les meravelloses i (gairebé) miraculoses mans del doctor Xavier Mir, el metge que, només set dies abans, l’havia operat de la fractura del cinquè metacarpià de la mà dreta, la del gas i el fre davanter. Raúl, que es va lesionar entrenant-se amb la bici, pensava que no podria córrer a l’Aragó i el doctor Mir li va dir: «Vine corrents a la Dexeus, que t’opero ara mateix i hi arribes a temps». «Jo no m’ho podia creure, però així ha sigut. El doctor Mir va aconseguir el miracle, tot i que mira, mira, com tinc la mà, com tremola, ¡quin dolor, Déu meu, quin dolor!», va explicar Raúl a Izaskun Ruiz, a DAZN, tot just baixar del podi. I, en efecte, la mà tremolava.
«El doctor Mir va fer un miracle, però la mà em tremolava a cinc voltes del final i no podia frenar»
Raúl Fernández / Pilot del Red Bull KTM Ajo
«He sortit convençut que no podria aguantar, per això he tirat com un boig des de les primeres voltes. La veritat és que tenia al darrere, ben enganxat, Sam Lowes i la seva caiguda, a nou voltes del final, m’ha permès suportar el dolor de la mà, ja que en les últimes cinc voltes era ¡¡¡impossible!!! frenar amb el davanter. Però, insisteixo, al caure, Lowes, el matalàs era suficient per poder acabar. Gràcies al doctor Mir he guanyat, sí. I gràcies a l’Huguito. I a Alpinstar, que m’ha fet un guant especial per a aquesta mà. I, és clar, al meu equip que m’ha donat una moto guanyadora».
¿Missió impossible?
La història de Raúl ni comença ni acaba aquí, en les seves contínues proeses, sinó que s’allarga en el temps i en el seu futur immediat. Tot i que no s’ho vulguin creure; bé, sí, perquè ho reconeix ell mateix («l’any que ve no correré on volia córrer»), Fernández farà el salt, junt amb el seu col·lega Gardner, fill de l’immens Wayne, campió del món de 500cc, amb Honda, el 1987, a l’equip Tech 3 de KTM.
Notícies relacionadesRaúl volia seguir un any més a Moto2 i ser campió abans de saltar de categoria, però Pit Beirer, director de KTM Competició, davant la possibilitat que una oferta irrenunciable de Yamaha per córrer a MotoGP li arrabassés el seu ‘rookie’, ha avançat (i forçat) el salt de Fernández a la cilindrada reina.
Després de la seva impressionant, dolorosa i sacrificada victòria a Motorland, Raúl Fernández, que va reconèixer haver dormit només tres hores la nit abans de la cursa, va afirmar que el repte d’igualar o superar Márquez «és meravellós, però estem parlant d’una cosa molt, molt, molt difícil d’aconseguir, assolida per un pilot extraordinari i molt especial. Però, bé, per intentar-ho no serà, ho volem aconseguir».
