L'ADEU D'UN MECÀNIC DE LUXE

Ullate: «Vaig veure volar un sofà des d'un 11è pis, en el títol de Crivillé»

El mecànic de Sabadell, que va ajudar Àlex a guanyar el primer gran títol espanyol de 500cc, deixa el Mundial de MotoGP després de 28 anys en equips oficials

«Ara, el millor mecànic de MotoGP és el que té la moto més neta, perquè ja tot és electrònica i gairebé no ens taquem les mans», explica

Ullate: «Vaig veure volar un sofà des d'un 11è pis, en el títol de Crivillé»
4
Es llegeix en minuts
Emilio Pérez de Rozas
Emilio Pérez de Rozas

Periodista

ver +

Ha vist plorar un munt de pilots i campions. Ha vist desesperar-se a grapats d’enginyers. Ha vist posar-se les mans al cap, destrossats, inundats de temor, a molts mecànics. Ha vist, ¡és clar que sí!, disfrutar desenes de membres d’un box, un equip, una escuderia, fins i tot d’una gran fàbrica japonesa, per un simple podi. I, sí, tot i que no ho sembli, tot i que ni tan sols ell podia fer-se dels seus ulls, ha vist japonesos tornant-se bojos per un títol mundial.

Xavier Ullate (Sabadell, 6 de juny del 1967) deixa el Mundial de MotoGP després de 28 anys ininterromputs en equips oficials, treballant per a autèntics campions, mirant de domesticar les bèsties de 500cc i, ara, mantenint impecable, impol·luta, la Yamaha M1 de Maverick Viñales. Ho deixa perquè ja en té prou, perquè creu, de sobres, haver complert un cicle de la seva vida que va començar quan, el dia de Reis del 1992, any olímpic, un tal Cañete, que treballava en el departament de competició de Montesa Trial, li va dir a Santi Mulero −un altre mite del pàdoc, el tècnic que va fer bicampió del món de 250cc Sito Pons–: «Emporta’t aquest xaval, Santi, que és canyella en branca. No te’n penediràs».

28 anys en equips de fàbrica

Ullate, que sempre ha estat en equips oficials, de fàbrica i, per tant, no té cap queixa del tracte que ha rebut, fora i dins dels circuits, en comoditats viatjant i vivint sempre a prop dels traçats, reconeix que «la vida del mecànic, fora dels grans equips, és duríssima, modestíssima i molt, molt, dura de suportar». És més, ell mateix no creu que hauria durat en aquestes condicions els 28 anys que ha estat en la categoria reina.

Ni, per descomptat, s’hauria coronat, curiosament junt amb Santi Hernández, ara enginyer de pista de Marc Márquez, en aquell esplendorós 1999, amb Àlex Crivillé quan, en el Hilton de Rio de Janeiro, van celebrar «pel broc gros, en gran» el primer títol mundial de 500cc d’un espanyol. I, posteriorment, els tres ceptres conquerits, juntament amb Jorge Lorenzo (2010, 2012 i 2015), a Yamaha.

Jorge Lorenzo i el seu inseparable Xavier Ullate. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

«La celebració del títol de ‘Crivi’ va ser inoblidable i de tot allò se’n va encarregar el gran Ángel [Nieto, és clar]», recorda Ullate. «Va ser un no parar des que vam arribar a l’hotel Hilton, de Rio, després de la carrera. Tot va començar amb una barbacoa pel broc gros, al costat de la piscina, i va acabar amb un sofà volant, des de l’habitació de l’Àlex, a l’11a planta de l’hotel, fins a la piscina. No va matar algun de nosaltres ¡de miracle!».

Aquell sofà que va volar

El cas és, segons Ullate, que, a les onze de la nit, quan acabava de començar la festa, l’Àlex ja estava mort, mort, «cansat fora de mida». I va pujar a la seva habitació. I Nieto es va adonar de la seva desaparició. Va pujar al pis, va colpejar la porta de l’habitació fins que l’Àlex el va obrir i, una vegada dins, va començar a cridar-li que què s’havia cregut. «Però, Àlex, ¿què fas al llit? ¡Ets campió del món! ¡El primer espanyol que guanya el títol més gran! Vinga, vinga, aixeca’t, aquesta festa ha de ser interminable. ¡Cal trencar-ho tot!».

I per demostrar-li que, en efecte, calia trencar-ho tot, va dir al pobre de ‘Crivi’: «¡Vinga, ajuda’m, que tirarem el sofà a la piscina!». I, sí, explica Ullate, el van agafar entre tots dos i per la finestra que va sortir disparat fins a la piscina. «¡I, ara, el televisor!», va cridar el 12+1. I Crivillé, amb el punt de sensatesa que li quedava després d’un dia històric, li va dir: «No, no, Ángel, el televisor, no, que pot explotar». I no el van tirar, no.

Notícies relacionades

Eren altres temps, de carreres i de festes, de convivències i relacions. Era un altre pàdoc. I eren, és clar, unes altres motos. «I un altre tipus de treball. Jo, de broma, en els últims anys, solia dir als meus amics que ara el millor mecànic és el que té la moto més neta. ¿Per què? Doncs perquè de mecànics en comencem a tenir més aviat poc. Ara tot, tot, és electrònica i són els enginyers d’aquesta especialitat els que manegen la moto. Nosaltres, quan arriba el pilot i ens diu ‘això no va, no hi podem fer res. Li posen l’ordinador, miren la telemetria i, amb el teclat, li afegeixen el que sigui, però ja ens taquem molt poc les mans de greix o oli».

Això sí, la responsabilitat sempre hi és. I és dura. I hi ha molta tensió. I pateixes volent que al teu noi li vagi de meravella. «En un taller del carrer, el mecànic t’arregla la moto, te la prepara i, abans d’entregar-te-la de nou, pega dues o tres voltes a l’illa i s’assegura que tot és al seu lloc. Aquí, no, aquí prepares la moto i no et quedes tranquil fins que veus passar el teu pilot per la recta de meta a més 300 quilòmetres per hora. Només llavors saps que tot està OK».