Anar al contingut

un motorista de 14 anys

El valor dels nens pilot i la mort de Marcos Garrido

L'última tragèdia de Jerez agita un debat que en els circuits es descarta per estèril

Els experts recorden que per intentar ser campió s'ha de practicar des dels 6 anys

Emilio Pérez de Rozas

El valor dels nens pilot i la mort de Marcos Garrido

Raul Caro Cadenas

“No hem de plantejar-nos res. Tots, tots els que som en aquest món sabem el que pot passar i, en aquests moments, estem parlant d’una autèntica desgràcia, d’una autèntica mala sort, d’una cosa que pot passar en la vida i, fins i tot, en molts altres esports. Des del pare del Marcos fins a l’últim nen que corre en motos a Espanya, tots vivim amb passió el nostre esport, sabem que comporta un risc i el que hem de fer és que sigui com més segur millor. I això intentem”.

Juan Álvarez, president de la Federació Andalusa de Motociclisme i un dels dirigents més experts i veterans de l’exitós motociclisme espanyol, un dels grans pioners de l’època daurada de les dues rodes, prova de sortir al pas de les crítiques que han aparegut després que Marcos Garrido, un jove pilot de 14 anys de Rota, morís, atropellat per un altre pilot, en la cursa d’ahir, en el Circuit de Jerez-Ángel Nieto, de la categoria de Supersport300, curiosament la mateixa cilindrada en la qual l’espanyola Ana Carrasco es va proclamar, l’any passat, flamant campiona del món.

Emotiu comiat

Álvarez, que no s’amaga i ha donat la cara per un esport que estima i defensa, va assenyalar, poc després d’acudir, a Rota, a l’enterrament de Marcos entre crits de joia de “¡campió, campió!, que “no té cap sentit reobrir cap debat, ja que en aquest cas era una categoria en la qual Garrido ja havia corregut l’any passat, on les motos són segures i sense una potència excessiva. Són les circumstàncies. És com si a un noi de nou anys li donen un cop de pilota jugant a futbol i li produeix una lesió cerebral. No és normal, però pot passar".

Marcos Garrido competia en la categoria Supersport300 del Campionat d’Andalucia. / ARXIU EL PERIÓDICO

Són molts els experts consultats per El Periódico de Catalunya que assenyalen, com ja va passar després de la mort del jove, també de 14 anys, Andreas Pérez, l’any passat, en el Circuit de Catalunya, que la mort de Marcos Garrido “ha sigut una autèntica desgràcia, pura mala sort, ja que ha sigut atropellat per un altre pilot. Aquesta és una circumstància que ningú, ningú, pot evitar, es produeix i punt”. Tots ells van recordar que la majoria de morts s’han produït així, quan un pilot cau i és atropellat, trepitjat, per un altre. Així va morir Andreas Pérez, Rubén TorresShoya TomizawaMarco Simoncelli i tants d’altres.

Un dels comentaris més bolcats en les últimes hores a les xarxes és com és possible que un nen de 14 anys pugui pilotar i competir amb una moto de 300 cc. Dirigents, mànagers, pilots, organitzadors de curses, caps d’equip, entrenadors, que prefereixen mantenir-se en l’anonimat per no generar més polèmica, recorden que “si un vol competir al més alt nivell, en qualsevol esport, no només en les motos, ha de començar de nen a practicar el seu esport favorit. Feia molts anys que Marcos corria amb moto, molts, i, per tant, tenia experiència i bones mans. Però va caure i va ser atropellat”.

En tots els països del món es comença a competir, als 6 anys, amb les minimotos per, als 12 anys, córrer ja a un gran nivell

Tots recorden que, a tots els racons del món, es comença a córrer als sis anys, fins i tot al Japó on el germà del mort Daijiro Kato, l’únic pilot japonès que tothom considerava un potencial campió del món de 500 cc (MotoGP), dirigeix el campionat de minimotos, de 6 a 9 anys, el mateix que hi ha a Espanya, Itàlia i un munt de països europeus i de tot el món. Són, certament, minimotos d’escassa potència i les curses se celebren en circuits de kàrting o en els pàrquings de grans superfícies comercials. Però aquesta és, ja, la guarderia dels futurs campions.

L’exemple del turc Ocu

Perquè si no comences a aquesta edat, si no participes en els primers campionats com la Cuna de Campeones (València) o la Dani Rivas Cup, difícilment podràs fer, després, el salt al campionat de la Federació (RME) de 85 GP, amb motos, ja de veritat, de 85 cc, per a pilots de 10 a 14 anys o les diferents categories del FIM CEV Repsol, com l’European Talent Cup, l’Asian Talent Cup o la prestigiosa Red Bull Rookies Cup, de 12 a 17 anys. Curiosament, l’últim vencedor del Gran Premi de València del Mundial de Moto3, celebrat a Cheste, el mes de novembre passat, va ser el turc Can Oncu, amb només 15 anys, que, com que havia guanyat la Red Bull Rookies Cup, el van deixar participar en aquesta cursa, ja que per córrer el Mundial s’ha de tenir 16 anys, a excepció que siguis campió de la Red Bull Rookies Cup o el FIM CEV.

“Si per córrer el Mundial has de tenir 16 anys, és evident que, abans, hauràs hagut de passar per totes les categories hagudes i per haver i, sobretot, haver adquirit prou experiència com per poder espavilar-te amb facilitat en el Mundial de Moto3. I això només es pot fer si comences des de petit a córrer”, assenyala un dels mànagers de la graella de Moto3 del Mundial. “Una altra cosa és que hem de continuar sent molt rigorosos amb la seguretat i, fins i tot, plantejar-se, per exemple, si és necessari, tot i que costin diners, obligar que els nens portin granotes amb coixí de seguretat”, va insistir aquest representant.

"Ha sigut autèntica mala sort. És com si a un noi de nou anys li donen un cop de pilota al cap i li produeixen una lesió cerebral"

Juan Álvarez

President de la Federació Andalusa de Motociclisme

“Una cosa està clara i com ja va passar amb Andreas Pérez, hem de destacar que aquest últim accident ha sigut mala sort”, assenyala un dels homes que ha sigut la mà dreta d’Alberto Puig a l’hora de posar en marxa i organitzar diversos campionats promocionals, des de la llegendària Movistar Cup. “El Marcos tenia experiència, mans i habilitat, a més de coneixement del circuit, per poder pilotar la moto que pilotava. No li faltava perícia, no. El que va tenir va ser la mala sort, al ser arrossegat després de la seva caiguda. Que tot és millorable, per descomptat, però això ha tornat a ser una desgràcia, un atropellament”.

És evident, i cap dels consultats s’escapoleix a l’hora de comentar la situació, que l’explosió, l’èxit, l’enorme rellevància que ha adquirit, l’‘armada espanyola’ en el Mundial de motociclisme, on els joves espanyols han acaparat victòries i títols mundials en totes les categories, ha fet que molts pares creguin, anhelin o estiguin convençuts que un Marc Márquez, un Jorge Lorenzo o un Maverick Viñales en la família.

L’enterrament, fa nou mesos, del jove Andreas Pérez, a Barcelona, mort en circumstàncies semblants a les de Marcos Garrido, ja va ser una demostració de la passió que nens i joves senten pel motociclisme. / EMILIO PÉREZ DE ROZAS

“I tots saben que tant Marc com Jorge com Maverick van començar a córrer, a divertir-se, amb la moto, als quatre, cinc o sis anys. Una altra cosa és que, després, tu t’adonis que el teu fill no val i el treguis de les curses”, assenyala un dirigent canari, que fa 30 anys que està ficat en els campionats de promoció de les illes. “Jo, personalment, vaig haver de treure un nen d’un campionat nostre perquè el nen no disfrutava, només passava por, ¡por!, fins al dia que em vaig barallar amb el seu pare, per sort no vam arribar a les mans, que, simplement, era un pilot frustrat. Ara som molt bons amics i m’agraeix el gest”.

L’enterrament, fa nou mesos, d’Andreas Pérez, ja va ser una demostració de la passió que nens i joves senten per les curses de motos

Per a molts de nosaltres, va resultar inoblidable l’enterrament, aviat farà nou mesos, d’Andreas Pérez quan milers de familiars, companys d’escola, de curses i amics van acudir a acomiadar-lo al tanatori de la Ronda de Dalt de Barcelona. Allà, més d’un company de pupitre i pati va reconèixer, al mateix altar de la capella, que solien parlar amb Andreas sobre la perillositat de la seva passió. “I tu sempre ens contestaves el mateix: sé que corro perill, però és el que m’agrada. I, ja veus, almenys tenim el consol que ens has deixat vivint la teva passió al màxim. Eres un 10 com a persona, Andreas”, va dir el Pepe, un dels seus amics de l’ànima i company de classe.

L’Adolfo, pare d’Andreas, va reconèixer, en un final esgarrifós de l’acte, que va ser el seu fill que els havia il·luminat a tots. “Ha sigut massa fàcil ser el teu pare, Andreas. No entenc com hi ha pares que no aconsegueixen connectar, compartir, les passions dels seus fills amb ells. Jo m’he tornat boig compartint la meva vida amb tu”. Aquesta frase de comiat, davant de centenars, milers, de familiars, amics, companys i col·legues de curses, va deixar realment impressionat tot l’auditori, que, durant més de dues hores, va destacar, no només la bondat i la complicitat que Andreas tenia amb amics, companys i pilots, sinó amb tot el que es creuava al seu camí.