Márquez besa la història

La revista italiana Moto Sprint titulava la seva portada d’ahir amb un immens Troppo forte i una gran foto de Marc Márquez. I afegia: «Il fenomeno espanyol ha tornat a renovar el seu títol amb números de rècord». La Gazzetta dello Sport l’anomena, simplement, «l’extraterrestre». Il Corriere dello Sport l’assenyala com algú que «va camí de trencar tots els rècords i deixar enrere els millors de tots els temps». I Il Corriere della Sera deia que «té la determinació dels campions i, a sobre, es diverteix arriscant com cap».

Als seus 24 anys, Marc Márquez, el tetracampió més jove de la història de MotoGP, el guanyador més jove de sis títols –«l’únic pilot del món que no cau ni quan ja és a terra, així que els experts en les lleis de la física i la ciència farien bé a estudiar aquest ragazzo», segons deia fent broma Carlo Pernat, descobridor de Valentino Rossi i mànager d’Andrea Iannone– està en boca de tothom. El vídeo de la seva gesta que li va subministrar Dorna TV ja ha sigut visionat per 1.250.000 aficionats al seu Instagram; la foto en què abraça el trofeu, la torre de plata en què estan gravats els noms de tots els campions, ha rebut gairebé 400.000 m’agrada quan normalment les seves imatges de GP en tenen 90.000.

«El Marc és el pilot més gran que he conegut i amb qui he treballat», va dir ahir l’italià Livio Suppo, que va anunciar que abandona l’equip Repsol Honda «per prestar més atenció a la família». Suppo, cap de Repsol-Honda, creu que «estem davant un autèntic fenomen de la naturalesa, capaç de guanyar el Mundial més igualat de les últimes dècades en què hi ha hagut fins a cinc candidats i motos gairebé, gairebé, idèntiques. Insisteixo, és únic. Un fenomen. Té tant talent, que és l’únic pilot capaç de convertir els problemes en oportunitats. L’únic».

PIROPOS A L’EQUIP

Márquez, guanyador de quatre dels cinc últims mundials de MotoGP que ha disputat, posseïdor de tots els rècords de precocitat que existeixen, va insistir ahir, en unes declaracions a la web de Repsol, que «tot, absolutament tot, l’hi dec a la gent que m’envolta. A la meva família, als meus amics, al meu equip, als que m’ajuden cada dia en la meva feina. Jo treballo i corro per a ells i els meus fans. No canviaria res en aquest món per la felicitat, el somriure i les llagrimetes que provoco en tots ells, inclosos els aficionats, els meus fans, quan aconsegueixo una victòria o completo una bona actuació. Encara més, m’encantaria que quan deixés les carreres, em recordessin com algú que ho va donar tot a la pista, que sempre va córrer al màxim, donant espectacle i mostrant el seu caràcter guanyador».

LES CRISIS DE LE MANS

Márquez, que avui iniciarà la temporada que ve amb els primers entrenaments de cara al 2018 («no sé què em trobaré, ni tan sols què hem de provar»), va reconèixer que el moment més crític de la temporada va ser després de la caiguda («gran error meu») a Le Mans. «Quan sortíem del circuit en el cotxe de lloguer els vaig dir a l’Emili (Alzamora, el seu mánager) i al José (Martínez, el seu assistent i espàrring als entrenaments) que no em sentia còmode sobre la moto, que no em divertia i que així seria impossible remuntar». A Barcelona, tot i patir i acabar segon, va canviar tot. I va iniciar la remuntada.

Notícies relacionades

«‘Jaja nooo! Ka pasaooo? #vargameseñor!’», va escriure Àlex Márquez al veure com corria Marc

Marc Márquez abandona Honda entre llàgrimes, després d’11 anys i 6 tìtulos junts

    Això sí, per a Márquez res, res, com l’última carrera d’Austràlia. «Va ser una de les carreres més divertides i salvatges que he viscut. Érem quatre pilots al màxim (Rossi, Viñales, Zarco i ell), hi va haver pals per a tots, tocs, carenats trencats i jo, que m’estava jugant el títol, no em vaig arronsar en cap moment. I això em va agradar. Vaig anar a totes i, és clar, va ser molt bonic guanyar aquella carrera. Molt. I, a més, vam acabar tots molt orgullosos del que havíem fet. Ningú es va queixar».

NO SERIA TAN DIVERTIT

Una periodista israeliana, que sol anar a tots els grans premis d’Espanya i Itàlia, li va preguntar a Márquez, per què no tenia un coach mental «com moltes altres de les estrelles mundials». Marc se la va mirar amb ulls de jove i, sobretot, amb el seu somriure captivador: «No ho necessito. No crec necessitar-ho. Li diré més, el meu coach mental és el meu equip. Ells em transmeten la il·lusió i la passió que es converteix en energia a la pista. Sense ells, res de tot això seria possible. Pot ser que guanyés, qui ho sap, segur, però, evidentment, tinc clar que no seria ni la meitat de bonic ni divertit».