Anar al contingut

Parella

Dol perinatal, el dol no reconegut

Elena Crespi Asensio

Dol perinatal, el dol no reconegut

Quan una parella decideix tenir un fill són moltes les expectatives i les il·lusions que envolten aquesta etapa.  Il·lusions que creixen quan el test d'embaràs dóna un positiu. Silenci. Mirades de complicitat. Alegria. Por. Un remolí de sensacions i contradiccions especialment humanes. I a partir d'aquí... molts plans i expectatives. Molta prudència però també una felicitat immensa que neix del més profund i que costa definir amb paraules.

En la història de qualsevol ideari d'una parella, un embaràs segueix el seu curs, va bé i res no té per què trencar-se. I la majoria d'embarassos així segueixen. Però hi ha un percentatge que no aconsegueix prosperar. Avui parlarem d'aquest percentatge. I del seu dolor.

¿Què passa quan es perd un nadó?

Passa tot. No passa res. Sembla que el món es para i que res pot seguir avançant però, a la vegada, tot al voltant de la persona o la parella que ha viscut la pèrdua segueix en moviment. “Jo sóc aquí, sense el meu nadó i el món segueix, injustament” pensen algunes de les dones que han passat per la meva consulta. Injustament per a elles, justament per a la resta, el món segueix avançant, no es para. Però hi ha una cosa dins les parelles que han viscut un dol durant l'embaràs o després del naixement que es para i sembla que no es pot tornar a activar.

I no, no hi ha diferència entre el que sent una dona que ha perdut un nadó dintre dels 3 primers mesos de gestació i el que sent una dona que perd  un nadó a terme. “Senten el mateix que jo” em deia una amiga que havia perdut el seu nadó al part. I es referia a dones que havien perdut un embaràs a les poques setmanes de gestació i que ho escrivien en fòrums especialitzats de pèrdua perinatal.

Una pèrdua és igual de gran en un moment o altre perquè les il·lusions ja són enormes en el moment del positiu, per a la majoria de parelles.

I a aquest dol se l'anomena el “no reconegut” perquè arriba un moment en què apareixen les frases típiques:

“Ets molt jove, ja tindràs un altre nadó” “Torna-la a embarassar” “Estaves de molt poc, no té importància” “És com si haguessis tingut una regla molt forta” “Jo no ho comptaria com un avortament” “Si no la coneixies, no pots estar tan malament” “Vinga, anima't, ja se't passarà”... i així, recitaria una lletania de frases insuportables per a les orelles de la majoria de persones que han viscut una situació així. I és que, sovint, els que són testimonis d'una situació així no saben què dir ni com actuar i acaben pronunciant paraules que causen més dolor que comfort.

Una parella que perd un fill, estigui en la setmana que estigui de gestació, viu un terratrèmol que els parteix. I en moments així, no són necessàries gaires paraules. Si algú desitja ajudar a qui pateix una situació d'aquesta magnitud, el silenci és millor acompanyant que segons quines paraules.

Feia molt temps que desitjava donar una petita pinzellada a aquest tema... no és de sexe i potser això li restarà interès... però hi ha tants nadons estrella que no són aquí i tantes mares i pares valents que superen situacions que són imaginables... que no podia deixar passar més temps per escriure-ho.

I us invito a tenir un record pels dols perinatals que hi ha al vostre voltant (molts més dels que creiem). Per la Jana, la María, l'Aureli, la Marina, el Gerard, la “coseta”, la Sílvia, el Lluís, el Roger, la Martina, la Ginesta, la Irene, l'Isa, la Montse, les setembreres del 2014 que van patir una pèrdua i que estan al meu voltant, la Laia, el Jordi, la Judith, la Cristina, el Cristian, la Roser... i tants i tants noms...