El festival dels embolics geopolítics

Escenari de cantants, músics, compositors, ballarins, coreògrafs… Eurovisió, no obstant, ha sigut i segueix sent més que això. El popular concurs europeu de la cançó és, també, un aparador on els països participants es presenten a si mateixos davant d'Europa tal com volen ser vistos. És, així mateix, un escenari més en què es projecten fílies i fòbies entre països per raons polítiques; el conflicte d'aquest any entre Ucraïna i Rússia no és una excepció; Armènia i Azerbaidjan l'arrosseguen des del seu debut en el concurs. El festival no s'entén al marge de la història d'Europa. Espanya, per exemple, va debutar quan Occident valorava més ser un acèrrim anticomunista que haver rebut suport d'Alemanya en la guerra civil. Els països de l'Est, amb Rússia al capdavant, entren en disputa quan cau el Mur de Berlín i els antics blocs es dissolen. El certamen, avui, és una prova més de la globalització planetària, amb la gairebé total homogeneïtzació idiomàtica i d'estils musicals.

1 Franquisme

LA DICTADURA DE FRANCO no va escatimar esforços per mostrar una Espanya oberta i moderna amb motiu del festival de 1969. Juan José Rosón, director tècnic de TVE, va declarar que organitzar el certamen era una qüestió d’Estat per la imatge que transmetria del país a tot Europa. Per això, i com a escenari, es va escollir el Teatro Real de Madrid; un dels més importants d’Europa; per presentar el xou es va fitxar Laura Valenzuela, estrella televisiva del moment, i el disseny del cartell del Festival el van encarregar a Salvador Dalí. Durant la retransmissió, TVE va emetre el documental 'La España diferente', que va mostrar les principals joies turístiques del país i el seu desenvolupament econòmic i en infraestructures. Cinc dies abans del festival, el règim va decretar el final de l’estat d’excepció, que encara havia de durar un mes més. No obstant, Àustria es va negar a participar-hi per condemnar la dictadura i un locutor suec va dimitir al no voler viatjar a Espanya per motius ideològics. 

2 Balcans

«IUGOSLÀVIA ÉS COM UNA ORQUESTRA»,  cada part amb el seu propi mecanisme, però, juntes, actuant com «un gran conjunt simfònic». Així van descriure el país amfitrió del festival de 1990 els presentadors del certamen. Un any després, Croàcia i Eslovènia proclamaven unilateralment la seva independència. Durant el xou es va emetre un vídeo que mostrava els contrastos del país; des dels casinos i les platges nudistes fins als oficis religiosos de l’ortodòxia cristiana. Malgrat tenir un règim socialista, Iugoslàvia va ser l’únic país de l’Est a participar en Eurovisió abans de la caiguda del Mur. Tito, el seu líder, va mantenir bones relacions amb Occident davant la mirada recelosa de Moscou i va liderar el moviment de països no alineats; ni amb EUA ni amb l’URSS. El festival es va celebrar sis mesos després de la caiguda del Mur. Aquell any, fins a quatre cançons es van dedicar als canvis polítics experimentats a Europa; l’alemanya es va titular 'Lliures per viure', i l’austríaca, 'No més murs'. 

3 Líban-Israel

ALINE LAHOUD I EL SEU ‘QUAND TOUT S’ENFUIT’  van ser una de les propostes favorites del festival del 2005, que es va celebrar a Kíev. I això que era la primera participació del Líban en el xou. Però Eurovisió va començar a sospitar al veure que la web de Tele Líban ometia tota referència a la participació d’Israel en el certamen d’aquell any: els libanesos no volien emetre el programa complet, sinó tallant l’emissió just quan actuessin els seus veïns hebreus, amb qui estaven en conflicte. Eurovisió no ho va acceptar, així que al final van optar per retirar-se. El Marroc hi va participar una vegada; el 1980, just quan Israel es va prendre un any sabàtic. Turquia el va deixar el 2012 coincidint amb el gir islamista del seu govern. Diuen que no estan d’acord amb el sistema de votació, però a ningú se li va escapar la coïssor que van crear el petó entre dues dones a Finlàndia-2013 i la presència de Conchita Wurst, ¡una dona barbuda!, l’any següent.

4 Turquia-Grècia-Xipre

L’OCUPACIÓ DEL NORD DE XIPRE per part dels turcs el 1974 és la causa de l’animositat entre Grècia i Turquia. Els grecs van boicotejar el festival de 1975 com a protesta pel debut de Turquia aquell any. I Turquia no hi va participar el 1976 perquè entenia que la cançó que hi portaria Grècia era una indirecta sobre l’ocupació de l’illa, amb referències a ruïnes, bombes de napalm i camps de refugiats. Turquia, no obstant, va emetre aquell festival, i arribat el torn de l’actuació grega, va sobreimpressionar en pantalla la lletra d’una cançó nacionalista turca. Turquia no va votar Grècia fins a 1988, i a Xipre, fins al 2004; ¡23 anys després del debut dels illencs en el xou! Va ser en aquella època en què la situació va començar a desencallar-se, coincidint amb l’inici de converses per resoldre l’estatus de l’illa i l’obertura del nord de Xipre per als grecoxipriotes del sud. Grècia i Xipre no han deixat mai de votar-se amb puntuació alta entre si.

5 Geòrgia

8 D’AGOST DEL 2008:  l’exèrcit de Geòrgia comença una ofensiva amb l’objectiu d’acabar amb els rebels d’Ossètia del Sud. Es tracta d’una regió amb majoria russa que reclama la seva independència i a la qual Moscou dona el seu suport des que Geòrgia va decidir sol·licitar el seu ingrés a l’OTAN. La guerra va durar només cinc dies. En aquest context, Geòrgia elegeix els seus representants per al festival del 2009, que se celebrava… ¡a Moscou! La banda pop Stefane & 3G hi havia de concursar amb un tema titulat 'We do’t wanna put in'; és a dir, 'No volem expressar', referint-se al mal humor i a les males vibracions. Però Eurovisió diu que no cola; que hi ha intencionalitat política per cantar que no volen Putin, president del Govern rus. Els deixen canviar la lletra, però Geòrgia diu que ¡ni parlar-ne! i es retira. Un any abans, la ucraïnesa Verka Serdutxka va colar un '¡Russia goodbye!' en un hàbil joc allà on s’havia de cantar 'lasha tumbai'. 

6 Armènia-Azerbaidjan

ELS DOS PAÏSOS ESTAN ENFRONTATS per l’Alt Karabakh, un enclavament ubicat en territori àzeri amb població majoritàriament armènia. Es va independitzar unilateralment el 1991; la crisi va derivar en una guerra en què Armènia va prendre part a favor dels secessionistes. La pugna eurovisiva entre els dos països va començar el 2006, quan els armenis van debutar amb un artista d’Alt Karabakh. El 2009, el jurat armeni va anunciar els vots amb una foto de la capital de la regió secessionista al fons. Aquell any, la policia àzeri va detenir els 43 votants per la cançó d’Armènia acusant-los d’haver amenaçat la seguretat nacional amb els seus gustos musicals. El 2015, Armènia va competir amb un tema que demanava a Azerbaidjan que no negués el genocidi armeni de 1915. Els àzeris no han votat mai Armènia; aquesta ha donat una vegada un punt als seus veïns. 

7 El petroli

AZERBAIDJAN ÉS APUNTAT per la comunitat internacional com un país sense llibertats i amb un règim presidencialista autoritari. Però és, també, un dels principals productors de petroli i un dels països més rics del món. Va guanyar el festival del 2011, així que, per organitzar el de l’any següent, va tirar la casa per la finestra. Van edificar un pavelló, el Crystal Hall de Baku, amb capacitat per a 23.000 espectadors. Els va costar 3,2 milions d’euros. Això sí; hi va haver expropiacions forçoses per demolir tot el que molestés. Van invertir 70 milions d’euros a renovar la capital i fins i tot van impartir classes d’anglès a policies, taxistes i voluntaris per donar bona imatge. Amnistia Internacional va denunciar la brutalitat amb què la policia va dissoldre una manifestació que demanava el final de la corrupció i el respecte als Drets Humans.

Notícies relacionades

«Eurovisió donarà un impuls a les nostres revolucions»

Cançons entre les bales

8 Revolució Taronja

MIG ANY DESPRÉS de la seva primera victòria eurovisiva, Ucraïna vivia la Revolució Taronja; moviment polític i ciutadà que protestava contra el que considerava una tupinada electoral que havia donat la presidència al líder pro-rus Víktor Ianukóvitx. Després d’una nova convocatòria a les urnes, el candidat europeista Víktor Iúsxenko va obtenir la victòria. Va ser proclamat president quatre mesos abans del festival a Kíev. Era l’any 2005. Ucraïna es presentava davant Europa competint amb el que va ser l’himne de la Revolució, el 'Razom nas bahato', que deia '¡som molts i no podem ser vençuts!'. En un acte d’afirmació de poder davant d’Europa, el president va baixar a l’escenari a entregar en persona el premi a la guanyadora d’aquell any, mostrant la seva cara desfigurada per l’intent d’enverinament de què va ser víctima.