Anar al contingut

En col·laboració amb

CATÀLEG DE SERVEIS PER A LES PERSONES GRANS

El dret a la ciutat, per a tota la vida

Les noves superilles socials ofereixen una atenció de proximitat i més vinculada al territori

La vivenda i com hi viu la gent gran és una de les màximes preocupacions municipals

Joan Salicrú

El dret a la ciutat, per a tota la vida

Zambrano González, Vicente (DISE)

El 2030 gairebé un de cada tres habitants de Barcelona tindrà 60 anys o més i està previst que la mitjana de l’esperança de vida –actualment situada en 83 anys– creixi. Aquesta previsió és un repte per al conjunt de la societat i no només una qüestió que afecta les persones grans. De fet, afrontar el canvi demogràfic és per a les institucions públiques com l’Ajuntament de Barcelona un dels principals desafiaments de les societat actual, una transformació que impacta en totes les esferes de la vida i els cicles vitals de les persones.

Actualment, una tercera part de les persones majors de 75 anys viuen soles a la ciutat. Això equival a prop de 55.000 persones, la majoria dones –en el tram entre 60 i 79 anys són el 56%; a partir dels 80, dos de cada tres–. L’Ajuntament de Barcelona, mitjançant el Catàleg de Serveis, reuneix per primera vegada en un mateix document les mesures per pal·liar la solitud no desitjada de la gent gran i millorar l’atenció a la seva dependència.

Es tracta d’un conjunt de programes, equipaments i serveis dirigits a les persones grans inclòs en l’Estratègia sobre el Canvi Demogràfic i l’Envelliment –que prova de planificar les polítiques públiques més adequades davant del canvi demogràfic–, que recull polítiques d’atenció social, prevenció i promoció desenvolupades principalment per l’Àrea de Drets Socials.

En concret, l’ajuntament aposta per destinar més recursos a serveis ja existents com els programes Radars, Vincles o Baixem al Carrer, el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), el de Teleassistència, els Menjars en Companyia, el Servei d’Acompanyament a Domicili, la Xarxa de Recolzament a les Famílies, les Vivendes amb serveis o el servei de Centres Residencials. 

L’aposta municipal passa per una nova aproximació al conjunt de la problemàtica amb la implantació de les denominades superilles socials, enteses com un nou paradigma de serveis socials capaç de donar una atenció de proximitat i més vinculada al territori. “Volem proveir el servei des de la proximitat, que un equip de 9 o 15 persones atengui un grup de persones usuàries del SAD que són en un mateix territori, amb els quals es pot generar una relació més estreta, que s’ajusti a les seves necessitats i preferències. Tot això alhora que s’intenta que aquests professionals siguin referents per a la resta d’agents socials i cívics del territori en qüestió”, explica Ester Quintana, cap del Departament d’Atenció a les Persones Grans.   

En aquest sentit, el desembre de 2017 es va donar el tret de sortida a tres proves pilot dins de l’actual SAD per explorar aquesta possibilitat a quatre barris concrets: Sant Antoni, Vilapiscina, Poblenou i Marina del Port. En tots els casos, atès l’èxit de la iniciativa, ja s’està ampliant el perímetre inicial de la superilla. “Que els desplaçaments siguin molt més petits permet uns serveis fets a mida. D’aquesta forma, si algú necessita una petita ajuda, tot i que sigui alguna cosa només de 30 minuts, no hi ha problema en fer-ho”, exemplifica. També cal destacar que l’atenció la presta un equip de professionals que ja coneixen, amb el que es minimitzen els inconvenients de les suplències i es millora la comunicació entre professional i usuari, ja que aquest passa a tenir un telèfon de contacte directe.  

La vivenda, factor de risc

La vivenda –o el fet de no tenir-ne– és un dels grans problemes que té la ciutat en aquests moments, que s’agreuja en el cas de les persones grans. En aquesta franja la vulnerabilitat augmenta ja que hi ha menys seguretat de poder mantenir la vivenda de tota la vida i, en el cas d’haver-se de mudar, augmenten les dificultats d’accés a un altre pis. De fet, tant si es manté la residència com si cal mudar-se a una de nova, existeix la necessitat d’anar adaptant l’espai a les necessitats de cada persona, especialment si la vivenda no era de fàcil accessibilitat o si es no es disposa d’ascensor.      

En tot cas, en aquest àmbit la principal preocupació municipal és garantir que existeixi oferta de vivenda per a la gent gran. I una de les maneres de garantir-ho és el programa Vivendes amb Serveis, implantat a 24 edificis de tota la ciutat, que sumen uns 1.384 immobles on viuen 1.495 persones. Són petites vivendes de protecció oficial a les que es proveeix ’una sèrie de serveis pensant en la gent gran i que l’ajuntament assegura que tenen una molt bona acollida.  

En un segon nivell es troben els ajuts a la rehabilitació de pisos en termes d’accessibilitat, per fer possible que la gent gran que vulgui pugui quedar-se al seu domicili durant la vellesa. Vinculat amb això hi ha un altre programa, el d’Adaptacions Funcionals a la Llar, que ofereix ajuts tècnics assequibles i poc invasius, afavorint que augmenti l’autonomia de la persona. 

Pensant en el futur

Una tercera part de les persones “adultes joves” de Barcelona són ara de nacionalitat estrangera –un dels pilars del canvi demogràfic– i existeix una alta rotació residencial del col·lectiu jove i adult jove –de mitjana, més de 110.000 adults joves arriben o marxen cada any, cosa que anticipa una nova relació de pertinença a la ciutat, més voluble–. Tot això són elements que es tenen en compte en l’estratègia municipal sobre canvi demogràfic i envelliment. “La ciutat és molt dinàmica quant a sortides i entrades i tenim dubtes sobre com envelliran les persones que han vingut a viure aquí. Per començar si viuran aquí, i, si és el cas, com viuran: si s’hi vincularan, quin tipus d’aportació comunitària faran...”, relata en clau de futur Ester Quintana. 

Àngela Moncunill: “Ara puc trucar directament el meu tècnic de referència”

És una de les usuàries del Servei d’Atenció Domiciliària que ja disfruta d’una atenció més propera a la superilla social de Poblenou. Asseguda a la butaca de la sala d’estar de la casa on va néixer i a la qual va tornar el 1990 després de viure 35 anys al Poble-sec, Àngela Moncunill (Barcelona, 1930) explica com és el tracte amb les persones que l’ajuden diàriament en el marc del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD), que al Poblenou ha anat un pas més enllà a l’aplicar la filosofia de les superilles socials, un concepte del servei que premia la proximitat i el tracte personalitzat.  Té reconegut el grau 1 de dependència i viu sola des que es va quedar vídua el 2007.  

-¿Com és el dia a dia del Servei d’Atenció Domiciliària? 
-Per mi el Servei és “la Marta”, la noia que ve a ajudar-me. I els caps de setmana, “la Janet”. Les dues m’agraden molt, són molt vàlides. Elles tenen claus de casa, per si fa falta, i quan arriben m’ajuden a dutxar-me –sola no puc–, a vestir-me, em preparen l’esmorzar i me’l porten aquí, a la sala d’estar. Ah, i si he de posar una rentadora, me la posen, també; no sé si tocaria que ho fessin però ho fan [riu]. Em pleguen la roba, també, quan és eixuta. 

-Vaja, que li són de gran ajuda.
A mi em va molt bé que vinguin, perquè amb el que cobro de pensió no podria pagar ningú perquè vingués a ajudar-me. Tinc una noia que ve a netejar de tant en tant, això sí, però me la paga la meva filla. És que tinc una mica de mania a les residències; per poc que pugui, mentre mani el meu cap, vull viure aquí. ¡Aquesta és casa meva, aquí m’hi sento bé! Mira, si surto al carrer, una de cada deu persones que passen la conec. 

-Vostè és una de les usuàries del SAD que està provant la nova organització de les superilles socials, que fa un seguiment personalitzat dels destinataris del servei. ¿En què l’ha notat?
La diferència fonamental és que en aquests moments disposo d’un número de telèfon mòbil de la persona que ve a ajudar-me; li puc trucar en qualsevol moment. Abans no era així. Això ajuda molt, tot és més directe. 

-Per cert, ¿com va contactar amb el servei del SAD?
Doncs no ho recordo gaire. En aquell moment encara podia caminar amb certa normalitat, però ja necessitava el servei. Vaig anar als Serveis Socials del Poblenou a demanar-ho i de seguida ja va venir l’Eva, que és la noia que vaig tenir durant uns deu anys i que encara em truca ara. 

-¿Parlàvem del matí, però a la tarda ve algú a ajudarla?
No, però ara ho estic mirant perquè sembla ser que podria tenir algú. Primer haurien de donar-me el grau dos de dependència per poder demanar-ho. Però em faria falta, és clar que sí, perquè amb prou feines puc posar-me dreta. Per despullar-me, a la nit, em costa molt. Si és aquí el meu fill –algunes tardes instal·la aquí l’oficina i així em fa companyia– m’ajuda a despullar-me, la qual cosa em va molt bé. Tinc molt suport d’ell i també de la meva filla. A més aquí pago molt poc de lloguer; crec que el propietari té unes ganes que em mori... ¡Ara això ho llogarien pel preu que volguessin! 

-¿Pot sortir mínimament al carrer?
Sí, amb la cadira de rodes sí, però algú ha de posar-me a la cadira. M’agradaria tenir una cadira elèctrica plegable i així poder anar jo sola al mar; que és com era feliç amb el meu marit: està només a cinc carrers si agafo la rambla del Poblenou. És una cosa que m’agradava molt fer abans i que em distreia molt. Ara, com que no puc, si estic desanimada miro al mòbil les fotos del meu besnet... i ja m’animo!