Una família que ajuda, una família col·laboradora

«Jo estava en el procés de divorci del meu marit, que em maltractava psicològicament i físicament, i la veritat és que per a mi era una situació molt difícil, molt angoixant. No sabia com sortir d’aquell forat: si em divorciava no tenia on anar a viure, ja que no tenia ni família ni amics aquí. Ni sabia de què viuria, tampoc. Estava amb una mà al darrere i l’altra al davant i amb una filla al meu càrrec, que òbviament era la meva prioritat absoluta. Tenia molta por i incertesa. Quan l’assistenta social em va dir que existia el Servei de Famílies Col·laboradores... la veritat és que ¡va ser com la meva llum!. Li vaig dir: ‘¿De veritat?’”. 

El cas l'explica A., que fa dos anys, per mitjà dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona va entrar en contacte amb el Servei de Famílies Col·laboradores (SFC) perquè una família pogués cuidar la seva filla, M., durant els dissabtes, que és quan va trobar una feina en un hotel, cosa que li permetia començar a tirar endavant. «L’experiència m’ha donat molta tranquil·litat; em vaig sentir superagraïda, molt còmoda, de seguida. Aquesta ajuda val moltíssim, l’agraeixo de tot cor», comenta A., que recentment s’ha tornat a posar en contacte amb el servei.

Aquest testimoni assegura que, de fet, s’ha creat un gran sentiment de comunió amb la família que la va ajudar, una cosa totalment inesperada per ella: “La veritat és que ells m’han donat un gran recolzament en moments molt difícils, molt més enllà del motiu pel qual ens vam conèixer; he de dir que m’he sentit molt acompanyada per ells. Ara puc dir que som amics, tenim una relació molt especial. Pensa que la meva filla és qui em pregunta quan els anirem a veure. És com si fos la meva família, hi puc comptar», relata A.

Un servei pensat a mida  

El d’A. és un exemple de com funciona el SFC amb un ús molt adaptat, ja que en altres situacions parlem de diversos dies entre setmana en els quals els menors estan amb una família col·laboradora que els dona recolzament. Però en tot cas l’ajuda sempre és puntual, amb un límit de temps, remarquen des de l’oficina tècnica de l’SFC. «No parlem de gent que no sigui capaç d’atendre els seus fills. Es tracta de famílies amb poc entorn social i familiar, que com que tenen horaris laborals molt intensos tenen dificultats per atendre’ls; un altre motiu recurrent són les hospitalitzacions», aclareix Gemma Pellicé, tècnica de l’SFC, respecte al perfil dels usuaris. I recorda que, en molts casos, del que es tracta és d’evitar que determinades situacions de risc passin a ser irreversibles en la relació familiar amb els nens. 

¿Com funciona? La família que necessita el servei es posa en contacte amb el seu referent –pot ser dels serveis socials, una treballadora social del CAP, d’alguna entitat social,  mestra de l’escola... El referent es coordina amb el Servei de Famílies Col·laboradores i s’activa la recerca d’una possible família col·laboradora. 

A partir d’aquest moment, l’SFC estudia la demanda acuradament, tenint en compte els criteris de proximitat per facilitar els desplaçaments dels pares i la família col·laboradora; de temporalitat, està pensat perquè duri el temps necessari fins que es resolgui la situació que l’ha motivat però no més; de voluntarietat, sent fruit del mutu acord entre les dues famílies; i de complementarietat, amb la voluntat només d’ajudar la família del menor, no de substituir-la.

“Una cop s’ha trobat una família col·laboradora s’organitza una reunió perquè les parts es coneguin, perquè s’intercanviïn informació directa i per generar seguretat en el menor i complicitat entre ells. Si les dues parts hi estan d’acord es firma un document que els compromet”, explica Gemma Pellicé. 

Una relació fluida

La idea és que una vegada arribats aquí tot funcioni amb una normalitat absoluta. Així, la mare o el pare acosten la seva filla a la família col·laboradora sabent que no la deixen amb un cangur, sinó amb una família que s’ha compromès davant de l’administració a cuidar-se de la petita com un membre més del nucli familiar.  “No parlem de cangurs, ho hem de deixar molt clar. Es tracta que la menor que està amb una família faci el mateix que faria aquell dia. Per tant, si dissabte al matí fan la compra de la setmana, ella simplement els acompanyarà. Sempre dic que les famílies col·laboradores complementen, no substitueixen”, comenta Pellicé.

¿Quant pot durar la relació entre una família i un d’aquests menors? Normalment, tot i que parlem d’un recolzament puntual, l’acord firmat és de sis mesos, que es pot estendre tantes vegades com calgui en funció de les necessitats, sempre que sigui possible amb la mateixa família. De tota manera, s’intenta que no es converteixi en una cosa definitiva en cap dels casos. La col·laboració és flexible i, òbviament, s’adapta a la disponibilitat de temps que tingui la família voluntària: poden ser unes hores al dia, un cap de setmana –amb pernoctació o sense–, i també durant períodes de vacances, per citar alguns dels exemples més comuns. 

Un servei preventiu i de caràcter temporal

El Servei de Famílies Col·laboradores (SFC) depèn de l’Institut Municipal de Serveis Socials i pretén donar solució a les dificultats d’algunes persones que, per determinades circumstàncies i de forma temporal, necessiten el recolzament de famílies responsables per cuidar-se dels seus fills. 

«El servei atén de manera personalitzada cada demanda des de la base del model conegut ecològic. Aquest abordatge interdisciplinari i integral permet contemplar la realitat dels casos des de totes les dimensions dels nens i els sistemes familiars i socials als quals pertanyen. D’aquesta manera es treballa per evitar que situacions de dificultats familiars greus es cronifiquin o s’agreugin», explica Gemma Pellicé. 

L’objectiu general és mantenir al menor tan a prop del seu entorn com sigui possible, que hi hagi col·laboració durant el temps necessari per cobrir la necessitat que motiva el servei, que sigui un acord mutu i voluntari entre totes les persones implicades i que la família col·laboradora ho faci només amb una motivació solidària.

Un programa amb tres dècades d’experiència

El programa del Servei de Famílies Col·laboradores de l’Ajuntament de Barcelona no és una innovació fruit de les últimes dinàmiques socials sinó que porta funcionat trenta anys i algunes de les famílies col·laboradores, de fet, fa deu que hi participen. ¿Quants casos s’atenen cada any? Durant el 2017, 52 nens i nenes –el 74% de famílies monoparentals femenines– van ser atesos per alguna de les 78 famílies que hi havia inscrites en el banc de famílies col·laboradores. El 2018, hi va haver 65 nens i nenes atesos. El 52% d’aquestes col·laboracions es produeixen durant el cap de setmana; el 7%, en vacances; el 36%, entre setmana, i només un 5%, en període de convivència.

Notícies relacionades

L'Ajuntament de Barcelona publica dues noves convocatòries de subvencions: Reforç de l'economia social solidària i lluita contra la sequera

L'Ajuntament de Barcelona avança la precampanya forestal de prevenció d'incendis

“Ara portem dos anys que la cosa torna a créixer, però va variant. Amb la crisi, no hi havia tanta feina i algunes mares que ara no poden en aquell moment sí tenien la capacitat de ser tot el dia amb els seus fills. Però amb la remuntada econòmica, hi torna a haver més demanda del servei. També el tipus de treballs són més irregulars i, per tant, hi ha un tipus de demanda més específica», explica Gemma Pellicé.

En aquests moments, les responsables de l’SFC expliquen que no hi ha prou oferta per atendre la demanda. «Entre altres coses perquè les necessitats de les famílies o les capacitats de les que col·laboren  poden ser molt puntuals, molt concretes, i no sempre s’ajustena la demanda», expliquen. I en tot cas, si n’hi hagués més de les estrictament necessàries, asseguren que seria molt benvingudes perquè permetria aparellar amb més exactitud demandes i voluntaris.