Contaminació de l’oceà

El Mediterrani, ‘zona vermella’ per a les aus marines en perill d’extinció

Detectat un alarmant increment de plàstics als oceans del món

¿Quines conseqüències té la contaminació per plàstic als oceans?

El Mediterrani, ‘zona vermella’ per a les aus marines en perill d’extinció

Beth Clark

3
Es llegeix en minuts
Valentina Raffio
Valentina Raffio

Periodista.

Especialista en ciència, salut i medi ambient.

Ubicada/t a Barcelona.

ver +

Els mars del món han passat de ser veritables santuaris per a la biodiversitat a convertir-se en ‘zones vermelles’ per a la supervivència d’innombrables espècies. Segons assenyala un nou estudi publicat a la revista ‘Nature Communications’, l’augment de la contaminació plàstica als oceans, que es concentra sobretot a les zones d’alta mar, està agreujant encara més la pressió sobre les aus marines, un dels grups més amenaçats del globus. L’anàlisi destaca el Mediterrani com un dels epicentres d’aquest preocupant fenomen, que si segueix així podria empitjorar exponencialment en els pròxims anys.

La investigació ha analitzat, d’una banda, les dades de 77 espècies d’aus marines (entre les quals s’inclou el rastreig de més de 7.000 individus) i, d’altra banda, el mapa global del plàstic marí. La combinació d’aquestes dades ha permès identificar les àrees on les aus estan més exposades als residus. També s’ha pogut avaluar quines espècies i poblacions es veuen més afectades per la contaminació. «Entre les zones més perilloses per a les aus es troben el Mediterrani, el mar Negre, el Pacífic nord-occidental i nord-oriental, l’Atlàntic sud i l’oceà Índic sud-occidental», destaca el treball.

Una quarta part dels plàstics es concentren en alta mar, una zona on pesquen moltes espècies

Segons assenyala aquest estudi, almenys una quarta part dels plàstics abocats a l’oceà es concentren en zones d’alta mar. «Els corrents oceànics fan que grans remolins d’escombraries plàstiques s’acumulin lluny de la terra, fora de la vista i més enllà de la jurisdicció de qualsevol país. I és justament allà on moltes espècies van a la recerca d’aliment», explica Lizzie Pearmain, investigadora afiliada a la Universitat de Cambridge i una de les autores d’aquest treball.

Enverinament per plàstic

¿Però com afecta la contaminació per plàstic a les aus? Segons expliquen els experts que han liderat aquest estudi, entre els quals s’inclouen més de 200 científics de tot el món, el principal problema és que les aus marines sovint confonen els petits fragments de plàstic amb menjar. Fins i tot s’ha observat que, sovint, alimenten els pollets amb aquests rebutjos creient que es tracta d’un aliment. La ingesta de plàstic no només pot provocar problemes digestius als animals sinó que, a més, causa greus lesions, enverinament i símptomes d’inanició.

Notícies relacionades

Ja són diversos els estudis que adverteixen que la ingesta de plàstics afecta cada vegada més animals marins. Segons assenyala aquesta nova anàlisi, entre les espècies d’aus més afectades destaquen les baldrigues balears (‘Puffinus mauretanicus’), el petrell de les Desertas (‘Pterodroma deserta’), els fulmars boreals (‘Fulmarus glacialis’) i, en general, moltes espècies de la família dels procel·làrids. En aquests moments, moltes d’aquestes aus ja estan classificades com a «vulnerables», «en perill» o «en perill crític» en la ja famosa llista vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.

La ingesta de plàstics provoca lesions, enverinament i inanició en les aus marines

Una de les conclusions més alarmants d’aquest estudi té a veure amb l’acumulació de riscos per a aquestes espècies marines. Segons apunten els investigadors, els animals en més risc d’extinció no només estan en risc per la contaminació plàstica sinó que, a més, pateixen per la introducció d’espècies exòtiques, la captura accidental i l’impacte de la crisi climàtica als ecosistemes marins. «Si el problema del plàstic continua empitjorant, el fràgil estat d’aquestes espècies podria empitjorar encara més», adverteix Maria Dias, investigadora del Centre d’Ecologia, Evolució i Canvis Ambientals (cE3c) de la Universitat de Lisboa i primera autora d’aquest treball.